Restaurant
situat a uns cinquanta metres del varador del port pesquer d’una petita ciutat
costanera. A la seua esquerra queda el club nàutic. En primer terme, es veu ell,
qui, assegut a la taula sis, la seua preferida, queda abstret observant la foto
que té a les mans on surt amb Jordi Pujol el dia que va venir a dinar a Can
Forcadell. Després d’uns minuts, un mal auguri vessa les seues idees. Amb els
ulls excitats, mira d’una manera estranya tots els racons del menjador des de
la mateixa taula sis, la ovalada, la seua preferida. Per fi l’aire se li fa net
i retorna a la fotografia, que li calma la vista.
SENYOR AMADEU amb un to
nostàlgic: ell també s’ha fet
gran, però ha aconseguit fer créixer el país amb la seua mà dura i sempre tirant
pel dret. Jo...no sé si haurà valgut la pena tant d’esforç. He arribat on volia
arribar, sí, però no com ho havia calculat. (Fregant lleugerament la foto al seu pit i amb una veu més aviat
càndida) Bé...ho reconec, vam arribar-hi junts. Tu aquell dia, com tants
altres dies, no vas ser a temps de sortir a la foto. Com feinejaves per la
cuina, Mercè! (Deixa la foto damunt la
taula amb les mans tremoloses). Pots estar tranquil·la, que la Mar treballa
la mar de bé. (Amb un trist somriure per
sota del nas.) Ja ho sé, és dels fàcils, però ja saps que sempre m’ha
agradat disfressar la nostàlgia amb gotes d’humor, encara que siguin insípides...intranscendents....
com la vida que portàvem i que, ara, aquests néts malparits volen dur-la al no
res, al lloc més profund de l’oblit. (Canvia
de posició, s’arrambla al màxim a la taula i juga amb l’anell del dit petit).
T’asseguro, encara que no t’ho hagis cregut mai, que els assumptes amb l’Èlia
també n’eren, d’intranscendents... Però ja saps que tots els hòmens tenim les
nostres misèries i necessitem creure-us santes, Mercè, perquè ens redimiu. (Amaga la foto a la butxaca de l’americana.
Clava la vista a la vidriera).
La necessitat de beure del senyor Amadeu és de gran urgència. Hi ha una
pausa. Tot i que les cames comencen a fastiguejar-li el caminar, s’aproxima
àgilment al moble bar. Es serveix una copa de Cardhú sense gel. La primera gota
l’assaboreix quan torna a estar assegut a la taula sis, la ovalada, la seua
preferida. No amolla la mà de la copa. Tampoc la vista.
SENYOR AMADEU com si estès
confessant-se: Un únic fill. Mai vas saber veure que aquesta era la mesura
justa i adequada. Tot havia de començar i acabar amb l’hereu, i ningú més. El
nostre únic fill estimava per damunt de totes les coses el negoci. Jo de
vegades l’infravalorara, però no em sento malament per això, ans al contrari,
ho feia a consciència perquè podés demostrar al pare que tant admirava com
podia portar de bé el restaurant.... Però mai seria com jo. Per les seues venes
encara corre un vi massa afruitat que anul·la el cos i la consistència, un vi
que mai hagués servit als clients més triomfadors i poderosos. Aquells clients el repel·lien, deia que eren
hipòcrites i abominables... Que ximple que era redéu! (Beu tres glops seguits de Whisky i deixa la copa fora del seu domini) Mai
va entendre com funcionava el país. I va i porta tres fills...Hagué de parir
aquella pècora a qui el paper de gata maula li escau millor que a ningú. No se
m’assembla el fill, no... Ni se li va passar pel cap que el que més li convenia
per al futur del negoci era tenir-ne un i prou. De mi només ha après allò que
es convertirà en pols: l’ofici i els costums. Però no ha heretat aquesta
categoria que honora el nostre llinatge. No... no és un Forcadell ... Només ha
après quatre anècdotes... Només ha sabut parir dos néts que no estimen el
negoci i un altre que mai el portarà com jo vull... Si fins i tot la dona se’l
menja! Quin poc home! (S’aixeca per fi de
la taula i es dirigeix cap a la vidriera, des d’on mira al cel, que aquell dia
és terriblement blau) Que facin el que vulguin, ni els importa el que jo
penso ni m’importa el que faran quan jo mori. Sents, Mercè, aquests desgraciats
no arribaran mai a ser com nosaltres. (Amb
un to enèrgic i decidit, després d’uns segons de silenci) Vull acabar el
llinatge, vull ser l’últim dels Forcadell, m’ho vull emportar tot: l’orgull i
el punt d’honor. M’ho emportaré i tornarem a viure junts, potser de la manera
que ens mereixem. Els diners, llavors, poc m’importaran i si volen profanar el
nom de Can Forcadell ningú m’apuntarà amb el dit... ans al contrari,
reconeixeran que jo sempre havia estat millor que ells, que jo sóc el més gran
dels Forcadell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada