El
tros de pa amb melmelada que anava a la boca va caure damunt la taula quan sentí
per la ràdio que Joan Estelrich, la matinada del 14 d’abril de 2012, havia pres
foc a les portes del Parlament i que, seguidament, avançà cap a la improvisada
foguera per cremar-s’hi. L’home que
anunciava el butlletí també esmentava la pintada que havia deixat al terra el
suïcida: m’heu ofegat la veu, però no us atribuïu
tot el mèrit. Tot seguit, el periodista radiofònic seguí amb la resta de
titulars.
L’Ariadna restà immòbil durant uns segons. Quan s’adonà
que la melmelada havia fregat a bastament el tapet, li vingué al cap la imatge
d’aquell company estrany que sempre interrompia les classes de la facultat amb
preguntes sense pretesa resposta. I també recordà com un dia deixà de
parèixer-li estrany i ja no el considerava un xitxarel·lo d’anàrquica
psicologia. Passava un quart de les vuit del matí i l’Ariadna havia de preparar
els continguts del magazín de la tarda juntament amb el seu equip del programa.
A les nou havia d’estar als estudis. Tenia tres quarts d’hora per assimilar que
havia o havien mort un home que possiblement havia estimat, i per passar la
tràgica experiència pel sedàs de la fredor periodística en convertir el succés
en una de les notícies del magazín. Quan anava a treure la clau del contacte
del cotxe per dirigir-se als estudis, però, incapaç d’assumir allò succeït,
encara se li repetia el lema que havia pintat Joan Estelrich. Qui li ha ofegat
la veu?—Es preguntava obstinadament— De qui és, sinó, el mèrit? Aquestes
preguntes, en un principi, també havien de formar-se sense pretesa resposta.
Unes hores després, però, l’Ariadna estaria en potència de trobar tots els
perquès.
En aquell moment l’Ariadna volia deixar de ser, però abans desitjava
comprendre fins on havia arribat. No era tan important saber la veritable causa
de la mort com reflexionar sobre perquè
el seu camí havia diferit tant del de
Joan Estelrich, l’home idealista. No podia concebre que hagués de ser ella, una
dona mediocre i conformista, qui expliqués que l’antic company que feia
preguntes sense pretesa resposta havia mort d’aquella manera. El món havia tergiversat
els valors i tal volta ella es veia còmplice d’aquesta vil inversió. Però, per
sobre de totes les coses, l’Ariadna Solé no podia, aquella tarda, convertir la
mort del Joan Estelrich en un afer de treball. No podia fer-ho de cap de les
maneres.
Havien tocat les nou del matí i l’Ariadna encara era al
cotxe. El uatsap que va rebre d’un company seu li ho va aclarir tot. Feia temps
que Joan Estelrich dirigia un reportatge per a una corporació de mitjans de
comunicació independents que tractava sobre el monopoli de les empreses
hidroelèctriques. Es va haver d’infiltrar per extreure la informació compromesa
i el van descobrir. Van fer falta tres dies perquè rebés repetides amenaces de
mort. La tristesa de la dona va prendre forma quan, en saber com havia estat el
final del Joan, el contingut del lema se li féu transparent. L’Ariadna Solé se
sentia còmplice d’aquesta tercera persona del plural a què es referia Joan
perquè ella també formava part d’aquella massa indefinida però ben homogènia
que indirectament l’havia mort.
Feia temps que l’Ariadna havia deixat de tindre notícies
d’ell. Probablement l’última vegada que es devien veure fos quan anaren a
buscar el certificat de la llicenciatura. Les circumstàncies no ho van tornar a
fer possible. L’Ariadna es va casar amb un noi que havia conegut feia cosa d’un
any i, en rebre l’oferta de presentar un magazín de la televisió comarcal, no
va dubtar de deixar el màster a què s’havia matriculat i començar a treballar
amb menys de vint-i-cinc anys.
Els dies eren fàcils, les setmanes es tenyien d’un color
grisenc si es valoraven des de la perspectiva del cap de setmana, que li
resultava, quasi sempre, avorrit. Però tornava a ser dilluns i venien altra
volta els dies fàcils, de manera que no li feia nosa anar comptant els anys. I
al cap i a la fi havia de sentir-se satisfeta; quin company de promoció amb
menys de vint-i-cinc anys podia
presumir de feina estable i cobrar 1.400 euros per treballar cinc hores al dia?
Si tenia algun dubte, recordava aquesta xifra i tornava als dies fàcils, i
potser feliços.
M’heu ofegat la
veu...Però ara no aconseguia treure’s la maleïda frase del cap. El seu programa,
Del Cafè a l’Aperitiu, anava dirigit a un públic molt variat però alhora amb
uns preceptes homogenis, per la qual cosa hi havia assumptes que el criteri
periodístic del programa havia d’obviar. L’Ariadna, igual que tots els seus
companys, coneixia molt bé els interessos dels cacics que movien el diner de la
comarca i que subvencionaven el grup de mitjans de comunicació a què pertanyia
el programa. Ella havia ofegat veus, tant se valia de qui fos, ara, la veu.
Però hagué de morir-se Joan Estelrich. La víctima hagué de ser una veu propera
i coneguda que, en forma de grafit, encara romania al sòl del Parlament. Els
mots de Joan Estelrich remogueren la consciència de l’Ariadna per primer cop després
de tres anys. I ara se n’adonava que havia prostituït la seua ètica periodística
d’una manera fàcil i desenfadada. El procés no fou costós; l’hàbit de seguir el
«criteri periodístic» del grup és convertí en part de les seues obligacions, en
una tasca per la qual li pagaven. L’ètica, doncs, quedà fàcil i inexorablement
anul·lada, i si una fàbrica on hi treballaven veïns seus feia un expedient de
regulació de l’ocupació, en la tertúlia que ella conduïa mai es parlava de les
causes de l’ERO amb paraules nítides i plenes, ja que el «criteri» remarcava
incidir el patiment dels aturats. Un patiment que pretenia ser tractat amb
finalitats sensacionalistes, cosa que produïa un resultat encara més inesperat:
aquell patiment al cap i a la fi professionalitzat era similar al del metge que
opera deu malalts al dia. En els sopars de retrobament algun excompany de la facultat
que havia begut una mica i es veia capaç de recrear un clima proper li havia
insinuat les males pràctiques periodístiques del seu programa. A ella tal
insinuació no li molestava excessivament, ans al contrari, tenia preparada una
resposta clara i concisa que sempre feia callar qui l’interrogava. L’Ariadna reduïa
la defensa a una pregunta; qüestionava al company de torn sobre qui havia
invertit en ella, si la societat el grup de mitjans de comunicació. La pregunta
era sempre retòrica i amb els ulls plens de satisfacció se sentia fins i tot
una triomfadora.
Però després d’aquells tres anys de dies fàcils, vingué
un hivern permanent sense un perquè justificat. Els jorns es revestien d’una
fredor que la duia cap a la més aberrant indiferència vers tot allò existent al
seu voltant. L’Ariadna havia perdut la virtut d’escoltar. Quan la seua mare
necessitava companyia després de la mort del pare, tota l’atenció que prestava se
simplificava en endur-se-la algun dissabte a dinar al seu restaurant preferit.
Pagava ella i només desitjava que fos l’hora de les postres perquè es veia
incapaç de participar del dolor matern. La sofrença per la recent mort del pare
només l’exterioritzava quan en parlava amb la mare. El seu pare era mort, no
suportava haver-ho de recordar i pensava que l’únic que es podia fer era seguir
amb els dies. El càncer era una qüestió d’atzar; no hi havia més volta de
fulla.
Feia setmanes que
no feia l’amor amb l’Andreu. No era qüestió de repulsió, ni molt menys de frigidesa,
l’Ariadna sempre s’havia considerat una dona molt activa. Però volia evitar les
paraules dolces i transcendents que l’Andreu li xiuxiuejava en el post-coit.
Preferia el silenci, el no res. Però no li ho podia dir, això, a l’Andreu. Ell
era un home de costums, i la fidelitat vers els hàbits era fins i tot superior
a la de la seua dona. El refusava perquè encara se li faria més difícil haver-li
d’explicar perquè no volia sentir les seues paraules, ja que ella mateixa
tampoc no ho sabia explicar per la via de la lògica. Tot i això, s’anava adonant
que el silenci absorbia les hores dels seus dies i la sotmetia als seus
principis. Una nit, però, l’Andreu insistí tant que no pogué dir-li que no i
ella, tot i que passiva, hi accedí. Li
va fer l’amor d’una manera desesperada, com si cada moviment hagués de
transcendir a l’eternitat. Els ulls d’ell buscaven incessablement la boca de l’Ariadna.
Després de trobar-la, els clavà pregonament en els d’ella. Quan va acabar, l’Ariadna,
abans que ell pogués articular un mot li demanà que l’abracés sense soltar-la. No
ho féu només per evitar l’alteració del silenci; ho féu perquè, llavors i en
aquell moment, necessitava el contacte d’un ésser que se sentia viu, que li
injectaria dosis d’humanitat.
*****
Havia tret la clau del contacte del cotxe i les mans li
tremolaven. Feia una hora que havia d’haver entrat als estudis i la pantalla
del mòbil, que amb prou feines subjectava la mà dreta, substituí el uatsap del
company pel nom del seu cap que l’estava trucant. L’Ariadna apagà el mòbil en sec
i provà de respirar. De sobte, quan ho aconseguí, els ulls se li ompliren de
llàgrimes i la respiració es veié novament alterada pels sanglots, uns sanglots
que cessaren quan sentí un colp a la panxa que venia de molt endins i que li
xuclà, en aquell moment, tot el pensament. Feia vint setmanes que li ho havien
dit. Aquell dia, a la consulta, es quedà glaçada i la cara d’incredulitat
contrastava amb les faccions sobresortides i eufòriques de l’Andreu. Uns dies
més tard, l’Ariadna Solé verbalitzà els sentiments que li produïa l’embaràs
davant de sa mare i començà a sentir-se bé amb ella mateixa i amb la petita
espurna de vida que hi havia al seu ventre. Estava il·lusionada amb la
maternitat i els dies eren, fins i tot, rellevants. Però no volgué compartir
aquella il·lusió i preferí encarregar-se ella sola dels preparatius. Si havia
d’anar a classes d’orientació per al part la companyia de l’Andreu li sobrava, creava
un ambient de distorsió en el cosmos que havia construït per a ella i el nen, i
li ocultà que havia tornat a assistir a les classes.
Però no us
atribuïu tots els mèrits...La segona oració del lema tornà a interrompre el
pensament de l’Ariadna, que ja no sentia cap fiblada al ventre i jeia, encara
en el cotxe, amb les dues mans subjectant la pelvis i amb l’esguard al melic. I
si la culpa de la teua mort no la tenim només nosaltres, qui la té, Joan? És
que tu has pogut decidir sobre la teua fi? Bé, potser sí que has pogut
cavil·lar alguna cosa, però només l’anècdota que explicaran els titulars. I què
n’has tret d’això? Creus que d’aquí dues setmanes algú se’n recordarà del teu
suïcidi, algú haurà après del quan i del com de la teua mort? —L’Ariadna deixà
anar les mans del ventre sigil·losament i les posà sobre el volant sense
amollar la visat del ventre— O és que sóc jo, que mai he sabut veure la
funcionalitat de les accions més enllà de la immediatesa i de la productivitat?
Tens raó, Joan, potser aquest món del que jo formo part ignorarà la teua causa,
però avui m’has ensenyat que el suïcidi val la pena... Que hi ha idees, no
importa tant quines siguin, per les que val la pena morir... I has hagut de
morir perquè pogués plantejar-me, encara que de manera remota, ja saps com sóc,
de passiva, que la protesta té una utilitat... Potser utilitat en el sentit que
jo l’entenc no és la paraula, tu la consideraves freda i mai sortia de la teua
boca...En diries més aviat efecte pedagògic...Érem tan diferents... tu no
toleraves la injustícia i jo alguns cops l’he fet objecte de treball... I el
que ha perdut has sigut tu, el que s’entestava en combatre-la. Erets el més
gran dels idealistes i no saps com m’atreia, això... Tot i que no t’ho arribés
a confessar mai necessitava beure d’una font tant sana i plena de vida com tu... I ara has
perdut...Però jo no he guanyat, ni en acabar la carrera ni ara perquè mai he
tingut una pròpia idea per materialitzar.... Ja saps que tenia un cert pànic a
prendre decisions i els papers del contracte per al grup de mitjans comarcal eren
la solució al problema, o almenys, el pal·liaven notablement... Mentre et
jugaves el lloc de treball en aquell periòdic posant la cara a les
manifestacions contra del transvasament de l’Ebre a Barcelona, jo explicava en
el magazín que AGBAR havia endarrerit la posada en marxa de la desalinitzadora
del Prat de Llobregat i que un recurs tan elemental com és l’aigua s’havia
també mercantilitzat... Et creuràs que no m’alterava gens la deshumanització en
què ens veiem tots immersos?...Encara recordo aquella tarda que em parlaves de
Jean Paul Sartre i de la Libération...L’home
no és, sinó que es fa, em deies... Aquest és el motiu pel qual ens vam
allunyar...Tu et volies fer i a mi m’havien fet a mida. És el preu que vaig
haver de pagar per no assumir les responsabilitats que comportava la meua
llibertat...M’havien definit el llenguatge, els valors, les actituds, fins al
punt que creia que m’havia convertit en una severa moralista... Però no era la
meua moral, no... Era una moral imposada i la prova d’això tu la coneixies bé,
ja saps que erets l’home que estimava i vaig estar a punt de ser-li infidel al
Jordi, però sabia que fer sexe amb tu sobrepassava els límits d’aquesta moral
imposada...¡Almenys aquella moral em permetia somniar-te i pensar més en les
paraules que et diria l’endemà que no en satisfer el Jordi!... Sóc una mica
sarcàstica, tat?...Ho reconec, però entén-me, amb quin mecanisme vols que
reaccione una dona individualista i desenganyada davant de les misèries de la
pròpia consciència?...La ironia és per aquells qui encara tenen alguna cosa a
dir, per als qui pretenen fer canviar el pensament de la societat... Com podia
aspirar jo a canviar el pensament d’altri si no en tenia un de propi? Havia
fracassat abans de començar, Joan...De veritat creus que una dona que s’havia
allunyat de l’home que estimava i havia deixat de formar-se en vint-i-cinc anys
a canvi de 1400 euros al mes podia utilitzar la ironia?...Hi va haver potser un
petit punt d’inflexió quan només portava dues setmanes treballant i em vaig
adonar de la buidor de la meua existència...Però no et cregues que el meu
voluntariat al Centre d’Alliberació de Periodistes m’havia d’ajudar a buscar el
propi camí... Sé que en el fons ho feia per mi mateixa, per alimentar aquesta
«severa» moral que establia que s’havia de ser solidari amb els altres... No,
Joan, no ho feia per millorar el món del periodisme, ho feia perquè callés la
meua consciència...Saps? No suportava que parlés, odiava la més mínima remor
fins al punt que si feia mal a algú sense una intenció evident el pensament se
m’enterbolia... El dia de la mort del pare vaig tardar tres hores en dir-li-ho
a la mare perquè la consciència no em permetia transmetre dolor als altres...M’anava
acovardint amb el temps i no sabia enfrontar-me a les discussions perquè havia
perdut l’habilitat de dialogar... Sempre li donava la raó a l’Andreu, fins i
tot quan no la tenia per tal d’evitar una conversa que podia tensar-se...Durant
els mesos anteriors a la notícia de l’embaràs la comunicació entre nosaltres ha
estat inexistent i avui per primer cop, Joan, em sento amb forces de
responsabilitzar-me del meu fracàs de matrimoni i de totes les frustracions
anteriors que havien afavorit que em casés amb ell...Potser ara que has mort et
resultarà indignant, tot això, potser ara seràs
qui té motius per estar desenganyat i utilitzar el sarcasme...I no et creguis
que amb això busco la teua redempció... Sé que tu vas ser qui va projectar més expectatives
en el meu futur, de fet, fores l’únic que no em marcava límits... I vas ser qui
més es defraudà, també... I ara me n’adono que tinc un motiu que pesa molt més
que la meua vida per no conformar-me amb la redempció... Dins meu, Joan, noto
que hi torna a haver una font sana i enèrgica que em recorda quan era al teu
costat i em transporta als dies feliços, a aquells temps en què explotàvem els
límits del cos i la ment, en què ho
absorbíem absolutament tot... D’aquí poc tornaré a tenir un motiu pel qual
intentar fer-me com a dona, pel qual voler creure’m lliure...I ho faré gràcies
a tu, Joan...Seré qui haguesses volgut que fos... Seré la dona que t’hauries
merescut... El món no té solució, i això, tu bé que ho sabies... Jo amb el
programa que dirigeixo també ho he comprovat de primera mà, però aquest mateix
món, com bé has dit, no ha d’atribuir-se tots els mèrits de la teua mort, i
fabricaré de nou la meua consciència a partir de l’esperança... I no serà una
espera minsa i estèril, no, perquè no hi ha major crueltat en aquest món que el
càstig d’un nen innocent...El meu fillet, que portarà el teu nom, no mereix
créixer en l’ambient egoista i ferotge en què som ensinistrats amb el pretext
de la civilitat...El meu Joanet no es pot responsabilitzar de les nostres
misèries, ni resignar-se al desengany abans de caure...Ha de nàixer lliure!...Una
mica més lliure que tu, que només has pogut triar la manera de morir...Ho faré
per tu i per mi, Joan, però sobretot ho faré per ell i per la societat que pot
deixar de ser definida i començar a fer-se...El primer cognom del nen serà una
pura circumstància, talment com el segon, que el definirà de manera
intranscendent... El nom, en canvi, simbolitzarà l’únic deure que com a home
haurà de complir, un deure que li permetrà fer justícia amb la humanitat: el de
despertar i no caure en el son de qui ha preparat per a ell i els de la seua
generació un món injust i sense solució.
****
L’Ariadna Solé
finalment sortí del cotxe, entrà als estudis, i abans que el director de la
cadena l’interrompés recordant-li el retard, el 14 d’abril de 2012, li demanà
la carta d’acomiadament sense al·legar cap motiu. Creia que si amb la mort de
Joan Estelrich en aquella casa no s’havia regirat cap consciència tampoc
entendrien perquè marxava. L’Ariadna havia decidit despertar, però l’Andreu, d’això, no en sabia res.
