Regeneració. Orde lineal

Feia vuit anys que la Patrícia anava amb el xicot. La seua mare, davant de les veïnes, l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que necessitava estar sola. L’Andrés es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començar a estudiar art. Dos dies abans del viatge, quan ja tenien els primers accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informava que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  

 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

La Patrícia caminava cap a casa inquieta. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. S’abraçaren dolçament durant uns minuts fins que el mòbil de la Patrícia sonà. Sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament.

L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar.

Regeneració. Des del final

Estàvem asseguts l’un al costat de l’altre. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Jo només podia recordar els millors moments que havia passat al seu costat, ell es resignava a acceptar-ho. Sabia que no podíem continuar i que la meua vida acabava de començar just en aquell moment. Havíem passat vuit anys junts, i la nit anterior, abans que sonés el maleït telèfon que em duia la nova, estava decidida a mirar-lo per primer cop als ulls i dir-li allò que feia temps que li hauria d’haver dit. Pocs minuts abans de saber la mort del pare, en arribar a casa, ens vam abraçar amb els ulls plorosos i si no hagués sigut per aquella maleïda trucada potser haguéssim fet l’amor per última vegada.

 Sempre he tingut vocació de projectar-me a la societat. De fet, el meu millor amic em defineix com l’altruisme portat a l’extrem. No sé si és ben bé cert, simplement considerava banals els problemes que m’explicaven els meus amics en comparació amb la dissort d’aquelles criatures innocents que dia rere dia eren les víctimes de la guerra i la misèria humana. Existeix una cosa més cruel que la mort d’un nen? Era incapaç de comprendre, doncs, la frustració de l’Andrés per no poder comprar-se el cotxe dels seus somnis després de la important retallada del seu sou. Era incapaç de comprendre, també, moltes altres coses que per a ell tenien una importància més rellevant que un vehicle de quatre rodes.

Abans de rebre la maleïda trucada, com un àngel caigut del cel, aparegué algú que em donà l’espenta definitiva per a prendre el determini. Aquella setmana havia d’anar a Viena amb l’Andrés però a última hora uns companys de classe em van dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia una cosa més important  que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—Potser té raó...

No sé ben bé com d’unes paraules vàrem passar a unes altres, però aquell desconegut em va fer veure allò que estava obviant des de feia temps: no l’estimava i havia d’aprendre a estar sola. La veu fràgil i trencada de la meua mare encara ressona ara en el meu pensament, que ha tornat a prioritzar, fins i tot en la fi de la història, una altra cosa abans que l’Andrés.

Regeneració. In media res

La Patrícia portava dues hores passejant. Estava un xic excitada per la transcendència que adquiririen els pròxims instants. A mesura que s’anava aproximant a casa, la inquietud s’apoderava d’ella i el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminà sigil·losament pel passadís fins al menjador. L’Andrés estava recolzat a la barana del balcó, amb un ros als dits i els ulls clavats al terra. S’havia fet de nit mentre recordava totes aquelles promeses que mai es complirien. La ferida pel refús del viatge a Viena, encara no havia cicatritzat.

—Ho sento. —Digué ella.

—Tard o d’hora havia de succeir. Tu no ho volies assumir, jo ja feia temps que ho veia venir.

Les llàgrimes d’ambdós es confonien en una dolça abraçada. Aquella indolent història només podia tenir un final civilitzat.

La sala de ball de la Casa Castellarnau fou l’escenari de l’encontre amb la deessa Atena, amb l’home desconegut i amb ella mateixa. La Patrícia havia preferit visitar una exposició sobre les pintures del sostre d’aquella sala que feien aquella setmana i deixar, d’aquesta manera, el viatge a Viena per una altra ocasió. Mai va arribar a ser prou conscient de com l’Andrés es desvivia per satisfer-la. Feia mesos que ell havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Ell, tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art.

El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets. Una veu seca i punyent ressonà de sobte en el seu timpà.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven bé els últims deu anys. La Patrícia sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

La Patrícia li respongué, ja més calmada, que anava encertat i la comunicació entre aquells dos intel·lectes anà fluint.

Arribada la nit, després d’aquell final civilitzat amb l’Andrés, sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament. L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada el pare fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar. Li ho havia assegurat, la tarda anterior, aquell home que ja no era tan desconegut. Mentre la Patrícia buscava, en la deessa Atena pintada al sostre d’aquella sala de ball, la resposta al seu dubte, aquell home li donà la clau.

— No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. La deessa estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar. I recorda, en el moment en què dubtes si l’estimes o no, és que no l’estimes com es mereix ser estimat.

Calia començar de nou.

   

  

L'escriptor davant el públic

S 

S’obre el teló. Apareix, en una de les sales de la Casa Castellarnau, un home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb una manera de caminar més aviat apagesada. La nineta dels ulls va resseguint l’avantsala abans de prendre el seient, com el pensador que medita en cadascuna de les accions, en un intent de copsar la realitat en la seua totalitat. No és un bon moment per a l’edició del teatre, i ell n’és ben conscient. La creació literària es veu limitada per les exigències d’un guió de televisió i moltes obres només són escrites a fi d’ésser escenificades. La seua dèria, però, és el teatre en essència pura. Ens ho expliquen les seues faccions encasellades que resten al voltant d’uns ulls blaus amb una expressió lleugerament eclipsada per les ulleres que llisquen al bell mig del nas xato no exempt d’una presència pilosa que habita en un dels orificis. Com si es tractés del propi Oller que ell recreà  davant d’un boc de cervesa, el musell superior, sempre en consonància amb l’efusió de la mirada, ens aproxima al món del teatre tot teoritzant sobre els condicionants i el llenguatge propis del gènere. Les pronunciades arrugues del front s’articulen en forma de plecs a mesura que el cap assenteix amb certa vehemència la pronúncia d’ un gran judici:«Sabent escriure no n’hi ha prou.» L’escena s’intensifica. Ha confessat generosament a qui l’escolta una gran veritat que pot servir, qui sap si a aquests nous «guionistes», per redreçar l’status quo del panorama teatral. Membre del grup d’escriptors tarragonins La gent del llamp, és gestor cultural a la Casa Castellarnau de Tarragona i ha guanyat un premi Sagarra per una traducció de Samuel Beckett i un premí crítica Serra d’Or.

 Un cop finida la intervenció, reprèn la posició de partida amb les mans entrellaçades que reposen a sobre la taula, i la vista, continua clavada en aquesta unió entre falanges un xic movedisses, sense anells ni altres divises de compromís. Retorna a la intervenció. Aquest cop, les mans se separen suaument i, dirigides per l’èmfasi dels mots que articula, aquestes ballen una bella dansa en sintonia amb la sintaxi  i encara més emparentades amb la semàntica de l’oració. L’obra de teatre és en la seua ment. La visió de la realitat, la manera de percebre allò succeït, és, per al seu enteniment, tridimensional i l’acció que posteriorment recrearà, com a bon dramaturg, se la imagina de forma simultània. La capacitat d’administrar mentalment la realitat des d’una perspectiva tan singular s’exterioritza amb un posat reflexiu i un xic reservat que ens fa percebre l’enorme espiritualitat i imaginació del personatge.

L’aparença informal, representada amb un jersei d’un color fosc per sobre d’una camisa amb unes estilitzades ratlles, a la vegada resulta elegant  i esdevé incapaç d’amagar la distinció de la seua figura i molt menys de dissimular l’excel·lia de l’ànima. El signes del temps han calat en la degradació de color dels cabells, que, tot i que encara es conserven, s’abranden d’una maduresa expressada amb el blanc de les puntes i la tonalitat grisosa de les arrels. Tot i això, el cuir cabellut, ajudat per les subtils arrugues d’expressió situades al sud de les parpelles, confessa una bellesa que, si bé ja no es manifesta de forma rotunda, sí que reté encara alguns vestigis.    

En la figura de l’home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb un caminar apagesat, l’expressió severa i els gestos solemnes no permeten entrar l’humor en escena. Tot esdevé, en Joan Cavallé, seriós i rellevant. Els assumptes de què teoritza són tractats amb una gran consideració i respecte. D’aquesta manera, seguint la constant del seu tarannà reflexiu, es qüestiona en un article el paper del periodista que opina en els mitjans de comunicació. La humilitat, hereva inqüestionable de la reflexió, és una de les seues millors virtuts. «Potser és una manifestació de vanitat pensar que la teva opinió val la pena» deia en un article publicat a l’Avui. Escriptor de novel·les, traductor, dramaturg i gestor cultural, viu i treballa per la cultura.  Si bé l’actitud davant el públic no és gaire entusiasta, si que ens vol manifestar, abans que s’abaixi el teló, el seu amor més sincer i desinteressat vers el teatre i la literatura.