Regeneració. Des del final

Estàvem asseguts l’un al costat de l’altre. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Jo només podia recordar els millors moments que havia passat al seu costat, ell es resignava a acceptar-ho. Sabia que no podíem continuar i que la meua vida acabava de començar just en aquell moment. Havíem passat vuit anys junts, i la nit anterior, abans que sonés el maleït telèfon que em duia la nova, estava decidida a mirar-lo per primer cop als ulls i dir-li allò que feia temps que li hauria d’haver dit. Pocs minuts abans de saber la mort del pare, en arribar a casa, ens vam abraçar amb els ulls plorosos i si no hagués sigut per aquella maleïda trucada potser haguéssim fet l’amor per última vegada.

 Sempre he tingut vocació de projectar-me a la societat. De fet, el meu millor amic em defineix com l’altruisme portat a l’extrem. No sé si és ben bé cert, simplement considerava banals els problemes que m’explicaven els meus amics en comparació amb la dissort d’aquelles criatures innocents que dia rere dia eren les víctimes de la guerra i la misèria humana. Existeix una cosa més cruel que la mort d’un nen? Era incapaç de comprendre, doncs, la frustració de l’Andrés per no poder comprar-se el cotxe dels seus somnis després de la important retallada del seu sou. Era incapaç de comprendre, també, moltes altres coses que per a ell tenien una importància més rellevant que un vehicle de quatre rodes.

Abans de rebre la maleïda trucada, com un àngel caigut del cel, aparegué algú que em donà l’espenta definitiva per a prendre el determini. Aquella setmana havia d’anar a Viena amb l’Andrés però a última hora uns companys de classe em van dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia una cosa més important  que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—Potser té raó...

No sé ben bé com d’unes paraules vàrem passar a unes altres, però aquell desconegut em va fer veure allò que estava obviant des de feia temps: no l’estimava i havia d’aprendre a estar sola. La veu fràgil i trencada de la meua mare encara ressona ara en el meu pensament, que ha tornat a prioritzar, fins i tot en la fi de la història, una altra cosa abans que l’Andrés.