Regeneració. Orde lineal

Feia vuit anys que la Patrícia anava amb el xicot. La seua mare, davant de les veïnes, l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que necessitava estar sola. L’Andrés es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començar a estudiar art. Dos dies abans del viatge, quan ja tenien els primers accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informava que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  

 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

La Patrícia caminava cap a casa inquieta. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. S’abraçaren dolçament durant uns minuts fins que el mòbil de la Patrícia sonà. Sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament.

L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar.