Regeneració. In media res

La Patrícia portava dues hores passejant. Estava un xic excitada per la transcendència que adquiririen els pròxims instants. A mesura que s’anava aproximant a casa, la inquietud s’apoderava d’ella i el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminà sigil·losament pel passadís fins al menjador. L’Andrés estava recolzat a la barana del balcó, amb un ros als dits i els ulls clavats al terra. S’havia fet de nit mentre recordava totes aquelles promeses que mai es complirien. La ferida pel refús del viatge a Viena, encara no havia cicatritzat.

—Ho sento. —Digué ella.

—Tard o d’hora havia de succeir. Tu no ho volies assumir, jo ja feia temps que ho veia venir.

Les llàgrimes d’ambdós es confonien en una dolça abraçada. Aquella indolent història només podia tenir un final civilitzat.

La sala de ball de la Casa Castellarnau fou l’escenari de l’encontre amb la deessa Atena, amb l’home desconegut i amb ella mateixa. La Patrícia havia preferit visitar una exposició sobre les pintures del sostre d’aquella sala que feien aquella setmana i deixar, d’aquesta manera, el viatge a Viena per una altra ocasió. Mai va arribar a ser prou conscient de com l’Andrés es desvivia per satisfer-la. Feia mesos que ell havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Ell, tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art.

El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets. Una veu seca i punyent ressonà de sobte en el seu timpà.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven bé els últims deu anys. La Patrícia sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

La Patrícia li respongué, ja més calmada, que anava encertat i la comunicació entre aquells dos intel·lectes anà fluint.

Arribada la nit, després d’aquell final civilitzat amb l’Andrés, sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament. L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada el pare fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar. Li ho havia assegurat, la tarda anterior, aquell home que ja no era tan desconegut. Mentre la Patrícia buscava, en la deessa Atena pintada al sostre d’aquella sala de ball, la resposta al seu dubte, aquell home li donà la clau.

— No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. La deessa estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar. I recorda, en el moment en què dubtes si l’estimes o no, és que no l’estimes com es mereix ser estimat.

Calia començar de nou.