L'escriptor davant el públic

S 

S’obre el teló. Apareix, en una de les sales de la Casa Castellarnau, un home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb una manera de caminar més aviat apagesada. La nineta dels ulls va resseguint l’avantsala abans de prendre el seient, com el pensador que medita en cadascuna de les accions, en un intent de copsar la realitat en la seua totalitat. No és un bon moment per a l’edició del teatre, i ell n’és ben conscient. La creació literària es veu limitada per les exigències d’un guió de televisió i moltes obres només són escrites a fi d’ésser escenificades. La seua dèria, però, és el teatre en essència pura. Ens ho expliquen les seues faccions encasellades que resten al voltant d’uns ulls blaus amb una expressió lleugerament eclipsada per les ulleres que llisquen al bell mig del nas xato no exempt d’una presència pilosa que habita en un dels orificis. Com si es tractés del propi Oller que ell recreà  davant d’un boc de cervesa, el musell superior, sempre en consonància amb l’efusió de la mirada, ens aproxima al món del teatre tot teoritzant sobre els condicionants i el llenguatge propis del gènere. Les pronunciades arrugues del front s’articulen en forma de plecs a mesura que el cap assenteix amb certa vehemència la pronúncia d’ un gran judici:«Sabent escriure no n’hi ha prou.» L’escena s’intensifica. Ha confessat generosament a qui l’escolta una gran veritat que pot servir, qui sap si a aquests nous «guionistes», per redreçar l’status quo del panorama teatral. Membre del grup d’escriptors tarragonins La gent del llamp, és gestor cultural a la Casa Castellarnau de Tarragona i ha guanyat un premi Sagarra per una traducció de Samuel Beckett i un premí crítica Serra d’Or.

 Un cop finida la intervenció, reprèn la posició de partida amb les mans entrellaçades que reposen a sobre la taula, i la vista, continua clavada en aquesta unió entre falanges un xic movedisses, sense anells ni altres divises de compromís. Retorna a la intervenció. Aquest cop, les mans se separen suaument i, dirigides per l’èmfasi dels mots que articula, aquestes ballen una bella dansa en sintonia amb la sintaxi  i encara més emparentades amb la semàntica de l’oració. L’obra de teatre és en la seua ment. La visió de la realitat, la manera de percebre allò succeït, és, per al seu enteniment, tridimensional i l’acció que posteriorment recrearà, com a bon dramaturg, se la imagina de forma simultània. La capacitat d’administrar mentalment la realitat des d’una perspectiva tan singular s’exterioritza amb un posat reflexiu i un xic reservat que ens fa percebre l’enorme espiritualitat i imaginació del personatge.

L’aparença informal, representada amb un jersei d’un color fosc per sobre d’una camisa amb unes estilitzades ratlles, a la vegada resulta elegant  i esdevé incapaç d’amagar la distinció de la seua figura i molt menys de dissimular l’excel·lia de l’ànima. El signes del temps han calat en la degradació de color dels cabells, que, tot i que encara es conserven, s’abranden d’una maduresa expressada amb el blanc de les puntes i la tonalitat grisosa de les arrels. Tot i això, el cuir cabellut, ajudat per les subtils arrugues d’expressió situades al sud de les parpelles, confessa una bellesa que, si bé ja no es manifesta de forma rotunda, sí que reté encara alguns vestigis.    

En la figura de l’home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb un caminar apagesat, l’expressió severa i els gestos solemnes no permeten entrar l’humor en escena. Tot esdevé, en Joan Cavallé, seriós i rellevant. Els assumptes de què teoritza són tractats amb una gran consideració i respecte. D’aquesta manera, seguint la constant del seu tarannà reflexiu, es qüestiona en un article el paper del periodista que opina en els mitjans de comunicació. La humilitat, hereva inqüestionable de la reflexió, és una de les seues millors virtuts. «Potser és una manifestació de vanitat pensar que la teva opinió val la pena» deia en un article publicat a l’Avui. Escriptor de novel·les, traductor, dramaturg i gestor cultural, viu i treballa per la cultura.  Si bé l’actitud davant el públic no és gaire entusiasta, si que ens vol manifestar, abans que s’abaixi el teló, el seu amor més sincer i desinteressat vers el teatre i la literatura.