Regeneració. Narrador objectiu, focalització externa

La mare de la Patrícia al·ludia l’Andrés davant de les veïnes com el xicot de sa filla de tota la vida quan els hi explicava que duien vuit anys festejant. La Patrícia estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i dedicava la majoria de temps lliure a col·laborar en activitats de servei social.

Des de feia uns quants mesos, l’Andrés tenia dos bitllets d’avió comprats per anar a Viena amb ella. Tanmateix, dos dies abans del viatge, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta,  un company de classe la trucà.

-Ei Jordi!...Dius que hi ha una exposició aquesta setmana?....Dons potser sí que paga la pena visitar-la....Decidit: hi aniré!

Abans que la Patrícia tingués temps de penjar el telèfon, l’Andrés, que estava assegut a la banda oposada del llit, apagà bruscament el llum de l’habitació. Ella romangué dreta, amb el telèfon a l’orella i presa per la foscor. El llum, aquella nit, no es tornaria a encendre, ni tampoc hi hauria un intercanvi de paraules entre els qui portaven vuit anys de festeig.

L’endemà la Patrícia es dirigí amb els seus companys de classe a l’exposició de la sala de ball de la Casa Castellarnau. La jove i bella noia restà uns minuts palplantada davant del sostre de la sala on hi havia representada la deessa Atena amb tres amorets al costat.  Amb l’esguard fixat al sostre, les faccions de la cara s’alleugerien, els muscles es relaxaren i els dits que subjectaven una bossa, en esdevenir inerts, deixaren anar al terra la peça de cuir on hi guardava les pertinences més importants. Semblava una peregrina que havia arribat a l’indret de l’encontre. Feia estona que els companys, sense que ella se n’adonés, havien marxat d’aquella sala de la casa. Un home d’uns cinquanta anys, de sobte, en veure-la, se li atansà i li dirigí unes paraules.

—Què hi busques, en ella? 

—Qui és vostè?

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

En arribar a casa, la Patrícia mostrava signes evidents d’inquietud; el seu caminar era descompassat i el moviment inestable dels pits i del coll advertia la dificultat de respirar degudament. Al menjador topà amb l’Andrés, a qui confessà, quan semblava que els pulmons podien assimilar l’aire de millor manera, que no l’estimava com l’hauria d’estimar. Després pronuncià la paraula màgica: perdona’m!. Ella es quedà asseguda al sofà amb els ulls clavats al terra, ell es dirigí al balcó a fumar mentre mirava el cel.