Regeneració. Narrador omniscient, focalització zero

Feia vuit anys que la Patrícia anava amb l’Andrés. La seua mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que havia de prescindir d’ell. Tot i que fins al moment no s’ho havia qüestionat seriosament, almenys el seu inconscient sabia que podia viure sense ell. L’Andrés, però, es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el pintor preferit de la Patrícia. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art. Li agradarà! De ben segur que en tornar del viatge en sortirem els dos reforçats. Dos dies abans, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informà que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la sala de ball de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  

 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

La Patrícia caminava cap a casa inquieta. Havia pres el determini. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop a la llar, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. Al cap d’una estona, l’Andrés sortí al balcó a fumar i quan les idees li tornaren a l’enteniment després del daltabaix emocional que havia sofert tot i el mal auguri que pressentia des de feia temps, pensà que grans esforços havien estat en va. Quant boig no m’he tornat!? Però no me’n penedeixo pas, al cap i a la fi és la meua forma de ser i espero no trair-me mai.