Regeneració. Narrador protagonista, focalització interna

Feia vuit anys que festejava amb l’Andrés. Ma mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida.  A mi em feia certa gràcia sentir aquestes paraules de la seua boca, però no me les acabava de creure si no hi posava una mica de fe. Durant aquell temps estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i col·laborava en  activitats de servei social. Notava que cada vegada dedicava menys temps a cultivar la relació amb l’Andrés, però ja ens anava bé, o almenys, això creia jo. La setmana següent havia d’anar a Viena amb ell a veure les pintures de Rubens, però a última hora un company de classe em va dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia alguna cosa més important que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, semblava que les  faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

Una sensació d’inquietud m’abrandà. Sentia que el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que agafar aire se’m feia feixuc i, com més m’aproximava a casa, més se’m tancaven les parets de l’esòfag. Un cop dins, em vaig omplir de coratge i li vaig confessar que no l’estimava. Després li vaig demanar perdó. Les llàgrimes de l’un i de l’altre es confongueren en una dolça abraçada. Quan ens soltàrem, ell es dirigí al balcó i jo, asseguda al sofà encara sorpresa del pas de havia fet, pensava en tot aquell temps que li havia fet perdre, en tot aquell amor que no vaig saber correspondre i, sobretot, en com no me n’havia volgut adonar fins que un desconegut, a través de la interpretació de l’art, em féu reaccionar.