Virulència del fort, divisió dels malaurats

La senyoreta havia repartit els folis. El dibuix que sortís triat optaria a guanyar un premi.  Els colors del papagai que pintà la Georgina sobresortiren entre les limitades tonalitats primàries de la resta de dibuixos. En l’estoig de la Laia, el dia de la prova, només hi havia tres retoladors i els altres nens si en tenien quatre, gràcies.

L’endemà la Georgina s’adonà que hi havia una pintada al seu pupitre: hi posava lladre. Tot i que va ser ella qui havia ideat la furta, ho havia maniobrat el seu amic titella. La senyoreta es va enfadar molt i va amenaçar els alumnes de fer-los repetir curs a menys que algú es manifestés com a culpable. No va faltar temps perquè tots els dits senyalessin la Laia mentre la Georgina, ignorada la seua malvolença, uns dies després dedicà el premi obtingut a tots els seus companys, fent una especial menció a la Laia. 

Regeneració. Narrador protagonista, focalització interna

Feia vuit anys que festejava amb l’Andrés. Ma mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida.  A mi em feia certa gràcia sentir aquestes paraules de la seua boca, però no me les acabava de creure si no hi posava una mica de fe. Durant aquell temps estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i col·laborava en  activitats de servei social. Notava que cada vegada dedicava menys temps a cultivar la relació amb l’Andrés, però ja ens anava bé, o almenys, això creia jo. La setmana següent havia d’anar a Viena amb ell a veure les pintures de Rubens, però a última hora un company de classe em va dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia alguna cosa més important que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, semblava que les  faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

Una sensació d’inquietud m’abrandà. Sentia que el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que agafar aire se’m feia feixuc i, com més m’aproximava a casa, més se’m tancaven les parets de l’esòfag. Un cop dins, em vaig omplir de coratge i li vaig confessar que no l’estimava. Després li vaig demanar perdó. Les llàgrimes de l’un i de l’altre es confongueren en una dolça abraçada. Quan ens soltàrem, ell es dirigí al balcó i jo, asseguda al sofà encara sorpresa del pas de havia fet, pensava en tot aquell temps que li havia fet perdre, en tot aquell amor que no vaig saber correspondre i, sobretot, en com no me n’havia volgut adonar fins que un desconegut, a través de la interpretació de l’art, em féu reaccionar.

Regeneració. Narrador objectiu, focalització externa

La mare de la Patrícia al·ludia l’Andrés davant de les veïnes com el xicot de sa filla de tota la vida quan els hi explicava que duien vuit anys festejant. La Patrícia estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i dedicava la majoria de temps lliure a col·laborar en activitats de servei social.

Des de feia uns quants mesos, l’Andrés tenia dos bitllets d’avió comprats per anar a Viena amb ella. Tanmateix, dos dies abans del viatge, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta,  un company de classe la trucà.

-Ei Jordi!...Dius que hi ha una exposició aquesta setmana?....Dons potser sí que paga la pena visitar-la....Decidit: hi aniré!

Abans que la Patrícia tingués temps de penjar el telèfon, l’Andrés, que estava assegut a la banda oposada del llit, apagà bruscament el llum de l’habitació. Ella romangué dreta, amb el telèfon a l’orella i presa per la foscor. El llum, aquella nit, no es tornaria a encendre, ni tampoc hi hauria un intercanvi de paraules entre els qui portaven vuit anys de festeig.

L’endemà la Patrícia es dirigí amb els seus companys de classe a l’exposició de la sala de ball de la Casa Castellarnau. La jove i bella noia restà uns minuts palplantada davant del sostre de la sala on hi havia representada la deessa Atena amb tres amorets al costat.  Amb l’esguard fixat al sostre, les faccions de la cara s’alleugerien, els muscles es relaxaren i els dits que subjectaven una bossa, en esdevenir inerts, deixaren anar al terra la peça de cuir on hi guardava les pertinences més importants. Semblava una peregrina que havia arribat a l’indret de l’encontre. Feia estona que els companys, sense que ella se n’adonés, havien marxat d’aquella sala de la casa. Un home d’uns cinquanta anys, de sobte, en veure-la, se li atansà i li dirigí unes paraules.

—Què hi busques, en ella? 

—Qui és vostè?

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

En arribar a casa, la Patrícia mostrava signes evidents d’inquietud; el seu caminar era descompassat i el moviment inestable dels pits i del coll advertia la dificultat de respirar degudament. Al menjador topà amb l’Andrés, a qui confessà, quan semblava que els pulmons podien assimilar l’aire de millor manera, que no l’estimava com l’hauria d’estimar. Després pronuncià la paraula màgica: perdona’m!. Ella es quedà asseguda al sofà amb els ulls clavats al terra, ell es dirigí al balcó a fumar mentre mirava el cel.

Regeneració. Narrador omniscient, focalització zero

Feia vuit anys que la Patrícia anava amb l’Andrés. La seua mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que havia de prescindir d’ell. Tot i que fins al moment no s’ho havia qüestionat seriosament, almenys el seu inconscient sabia que podia viure sense ell. L’Andrés, però, es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el pintor preferit de la Patrícia. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art. Li agradarà! De ben segur que en tornar del viatge en sortirem els dos reforçats. Dos dies abans, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informà que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la sala de ball de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  

 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

La Patrícia caminava cap a casa inquieta. Havia pres el determini. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop a la llar, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. Al cap d’una estona, l’Andrés sortí al balcó a fumar i quan les idees li tornaren a l’enteniment després del daltabaix emocional que havia sofert tot i el mal auguri que pressentia des de feia temps, pensà que grans esforços havien estat en va. Quant boig no m’he tornat!? Però no me’n penedeixo pas, al cap i a la fi és la meua forma de ser i espero no trair-me mai.

Regeneració. Orde lineal

Feia vuit anys que la Patrícia anava amb el xicot. La seua mare, davant de les veïnes, l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que necessitava estar sola. L’Andrés es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començar a estudiar art. Dos dies abans del viatge, quan ja tenien els primers accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informava que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  

 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.

—Necessita el seu bon judici?

—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.

—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.

La Patrícia caminava cap a casa inquieta. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. S’abraçaren dolçament durant uns minuts fins que el mòbil de la Patrícia sonà. Sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament.

L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar.

Regeneració. Des del final

Estàvem asseguts l’un al costat de l’altre. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Jo només podia recordar els millors moments que havia passat al seu costat, ell es resignava a acceptar-ho. Sabia que no podíem continuar i que la meua vida acabava de començar just en aquell moment. Havíem passat vuit anys junts, i la nit anterior, abans que sonés el maleït telèfon que em duia la nova, estava decidida a mirar-lo per primer cop als ulls i dir-li allò que feia temps que li hauria d’haver dit. Pocs minuts abans de saber la mort del pare, en arribar a casa, ens vam abraçar amb els ulls plorosos i si no hagués sigut per aquella maleïda trucada potser haguéssim fet l’amor per última vegada.

 Sempre he tingut vocació de projectar-me a la societat. De fet, el meu millor amic em defineix com l’altruisme portat a l’extrem. No sé si és ben bé cert, simplement considerava banals els problemes que m’explicaven els meus amics en comparació amb la dissort d’aquelles criatures innocents que dia rere dia eren les víctimes de la guerra i la misèria humana. Existeix una cosa més cruel que la mort d’un nen? Era incapaç de comprendre, doncs, la frustració de l’Andrés per no poder comprar-se el cotxe dels seus somnis després de la important retallada del seu sou. Era incapaç de comprendre, també, moltes altres coses que per a ell tenien una importància més rellevant que un vehicle de quatre rodes.

Abans de rebre la maleïda trucada, com un àngel caigut del cel, aparegué algú que em donà l’espenta definitiva per a prendre el determini. Aquella setmana havia d’anar a Viena amb l’Andrés però a última hora uns companys de classe em van dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia una cosa més important  que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

—Potser té raó...

No sé ben bé com d’unes paraules vàrem passar a unes altres, però aquell desconegut em va fer veure allò que estava obviant des de feia temps: no l’estimava i havia d’aprendre a estar sola. La veu fràgil i trencada de la meua mare encara ressona ara en el meu pensament, que ha tornat a prioritzar, fins i tot en la fi de la història, una altra cosa abans que l’Andrés.

Regeneració. In media res

La Patrícia portava dues hores passejant. Estava un xic excitada per la transcendència que adquiririen els pròxims instants. A mesura que s’anava aproximant a casa, la inquietud s’apoderava d’ella i el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminà sigil·losament pel passadís fins al menjador. L’Andrés estava recolzat a la barana del balcó, amb un ros als dits i els ulls clavats al terra. S’havia fet de nit mentre recordava totes aquelles promeses que mai es complirien. La ferida pel refús del viatge a Viena, encara no havia cicatritzat.

—Ho sento. —Digué ella.

—Tard o d’hora havia de succeir. Tu no ho volies assumir, jo ja feia temps que ho veia venir.

Les llàgrimes d’ambdós es confonien en una dolça abraçada. Aquella indolent història només podia tenir un final civilitzat.

La sala de ball de la Casa Castellarnau fou l’escenari de l’encontre amb la deessa Atena, amb l’home desconegut i amb ella mateixa. La Patrícia havia preferit visitar una exposició sobre les pintures del sostre d’aquella sala que feien aquella setmana i deixar, d’aquesta manera, el viatge a Viena per una altra ocasió. Mai va arribar a ser prou conscient de com l’Andrés es desvivia per satisfer-la. Feia mesos que ell havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Ell, tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art.

El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets. Una veu seca i punyent ressonà de sobte en el seu timpà.

—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven bé els últims deu anys. La Patrícia sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.

—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.

—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.

La Patrícia li respongué, ja més calmada, que anava encertat i la comunicació entre aquells dos intel·lectes anà fluint.

Arribada la nit, després d’aquell final civilitzat amb l’Andrés, sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament. L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada el pare fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar. Li ho havia assegurat, la tarda anterior, aquell home que ja no era tan desconegut. Mentre la Patrícia buscava, en la deessa Atena pintada al sostre d’aquella sala de ball, la resposta al seu dubte, aquell home li donà la clau.

— No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. La deessa estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar. I recorda, en el moment en què dubtes si l’estimes o no, és que no l’estimes com es mereix ser estimat.

Calia començar de nou.