dimarts, 28 de maig del 2013

El despertar

El tros de pa amb melmelada que anava a la boca va caure damunt la taula quan sentí per la ràdio que Joan Estelrich, la matinada del 14 d’abril de 2012, havia pres foc a les portes del Parlament i que, seguidament, avançà cap a la improvisada foguera per cremar-s’hi.  L’home que anunciava el butlletí també esmentava la pintada que havia deixat al terra el suïcida: m’heu ofegat la veu, però no us atribuïu tot el mèrit. Tot seguit, el periodista radiofònic seguí amb la resta de titulars.
L’Ariadna restà immòbil durant uns segons. Quan s’adonà que la melmelada havia fregat a bastament el tapet, li vingué al cap la imatge d’aquell company estrany que sempre interrompia les classes de la facultat amb preguntes sense pretesa resposta. I també recordà com un dia deixà de parèixer-li estrany i ja no el considerava un xitxarel·lo d’anàrquica psicologia. Passava un quart de les vuit del matí i l’Ariadna havia de preparar els continguts del magazín de la tarda juntament amb el seu equip del programa. A les nou havia d’estar als estudis. Tenia tres quarts d’hora per assimilar que havia o havien mort un home que  possiblement havia estimat, i per passar la tràgica experiència pel sedàs de la fredor periodística en convertir el succés en una de les notícies del magazín. Quan anava a treure la clau del contacte del cotxe per dirigir-se als estudis, però, incapaç d’assumir allò succeït, encara se li repetia el lema que havia pintat Joan Estelrich. Qui li ha ofegat la veu?—Es preguntava obstinadament— De qui és, sinó, el mèrit? Aquestes preguntes, en un principi, també havien de formar-se sense pretesa resposta. Unes hores després, però, l’Ariadna estaria en potència de trobar tots els perquès.
  En aquell moment l’Ariadna  volia deixar de ser, però abans desitjava comprendre fins on havia arribat. No era tan important saber la veritable causa de la  mort com reflexionar sobre perquè el seu camí  havia diferit tant del de Joan Estelrich, l’home idealista. No podia concebre que hagués de ser ella, una dona mediocre i conformista, qui expliqués que l’antic company que feia preguntes sense pretesa resposta havia mort d’aquella manera. El món havia tergiversat els valors i tal volta ella es veia còmplice d’aquesta vil inversió. Però, per sobre de totes les coses, l’Ariadna Solé no podia, aquella tarda, convertir la mort del Joan Estelrich en un afer de treball. No podia fer-ho de cap de les maneres.
Havien tocat les nou del matí i l’Ariadna encara era al cotxe. El uatsap que va rebre d’un company seu li ho va aclarir tot. Feia temps que Joan Estelrich dirigia un reportatge per a una corporació de mitjans de comunicació independents que tractava sobre el monopoli de les empreses hidroelèctriques. Es va haver d’infiltrar per extreure la informació compromesa i el van descobrir. Van fer falta tres dies perquè rebés repetides amenaces de mort. La tristesa de la dona va prendre forma quan, en saber com havia estat el final del Joan, el contingut del lema se li féu transparent. L’Ariadna Solé se sentia còmplice d’aquesta tercera persona del plural a què es referia Joan perquè ella també formava part d’aquella massa indefinida però ben homogènia que indirectament l’havia mort.
Feia temps que l’Ariadna havia deixat de tindre notícies d’ell. Probablement l’última vegada que es devien veure fos quan anaren a buscar el certificat de la llicenciatura. Les circumstàncies no ho van tornar a fer possible. L’Ariadna es va casar amb un noi que havia conegut feia cosa d’un any i, en rebre l’oferta de presentar un magazín de la televisió comarcal, no va dubtar de deixar el màster a què s’havia matriculat i començar a treballar amb menys de vint-i-cinc anys.
Els dies eren fàcils, les setmanes es tenyien d’un color grisenc si es valoraven des de la perspectiva del cap de setmana, que li resultava, quasi sempre, avorrit. Però tornava a ser dilluns i venien altra volta els dies fàcils, de manera que no li feia nosa anar comptant els anys. I al cap i a la fi havia de sentir-se satisfeta; quin company de promoció amb menys de          vint-i-cinc anys podia presumir de feina estable i cobrar 1.400 euros per treballar cinc hores al dia? Si tenia algun dubte, recordava aquesta xifra i tornava als dies fàcils, i potser feliços.
M’heu ofegat la veu...Però ara no aconseguia treure’s la maleïda frase del cap. El seu programa, Del Cafè a l’Aperitiu, anava dirigit a un públic molt variat però alhora amb uns preceptes homogenis, per la qual cosa hi havia assumptes que el criteri periodístic del programa havia d’obviar. L’Ariadna, igual que tots els seus companys, coneixia molt bé els interessos dels cacics que movien el diner de la comarca i que subvencionaven el grup de mitjans de comunicació a què pertanyia el programa. Ella havia ofegat veus, tant se valia de qui fos, ara, la veu. Però hagué de morir-se Joan Estelrich. La víctima hagué de ser una veu propera i coneguda que, en forma de grafit, encara romania al sòl del Parlament. Els mots de Joan Estelrich remogueren la consciència de l’Ariadna per primer cop després de tres anys. I ara se n’adonava que havia prostituït la seua ètica periodística d’una manera fàcil i desenfadada. El procés no fou costós; l’hàbit de seguir el «criteri periodístic» del grup és convertí en part de les seues obligacions, en una tasca per la qual li pagaven. L’ètica, doncs, quedà fàcil i inexorablement anul·lada, i si una fàbrica on hi treballaven veïns seus feia un expedient de regulació de l’ocupació, en la tertúlia que ella conduïa mai es parlava de les causes de l’ERO amb paraules nítides i plenes, ja que el «criteri» remarcava incidir el patiment dels aturats. Un patiment que pretenia ser tractat amb finalitats sensacionalistes, cosa que produïa un resultat encara més inesperat: aquell patiment al cap i a la fi professionalitzat era similar al del metge que opera deu malalts al dia. En els sopars de retrobament algun excompany de la facultat que havia begut una mica i es veia capaç de recrear un clima proper li havia insinuat les males pràctiques periodístiques del seu programa. A ella tal insinuació no li molestava excessivament, ans al contrari, tenia preparada una resposta clara i concisa que sempre feia callar qui l’interrogava. L’Ariadna reduïa la defensa a una pregunta; qüestionava al company de torn sobre qui havia invertit en ella, si la societat el grup de mitjans de comunicació. La pregunta era sempre retòrica i amb els ulls plens de satisfacció se sentia fins i tot una triomfadora.  
Però després d’aquells tres anys de dies fàcils, vingué un hivern permanent sense un perquè justificat. Els jorns es revestien d’una fredor que la duia cap a la més aberrant indiferència vers tot allò existent al seu voltant. L’Ariadna havia perdut la virtut d’escoltar. Quan la seua mare necessitava companyia després de la mort del pare, tota l’atenció que prestava se simplificava en endur-se-la algun dissabte a dinar al seu restaurant preferit. Pagava ella i només desitjava que fos l’hora de les postres perquè es veia incapaç de participar del dolor matern. La sofrença per la recent mort del pare només l’exterioritzava quan en parlava amb la mare. El seu pare era mort, no suportava haver-ho de recordar i pensava que l’únic que es podia fer era seguir amb els dies. El càncer era una qüestió d’atzar; no hi havia més volta de fulla.
 Feia setmanes que no feia l’amor amb l’Andreu. No era qüestió de repulsió, ni molt menys de frigidesa, l’Ariadna sempre s’havia considerat una dona molt activa. Però volia evitar les paraules dolces i transcendents que l’Andreu li xiuxiuejava en el post-coit. Preferia el silenci, el no res. Però no li ho podia dir, això, a l’Andreu. Ell era un home de costums, i la fidelitat vers els hàbits era fins i tot superior a la de la seua dona. El refusava perquè encara se li faria més difícil haver-li d’explicar perquè no volia sentir les seues paraules, ja que ella mateixa tampoc no ho sabia explicar per la via de la lògica. Tot i això, s’anava adonant que el silenci absorbia les hores dels seus dies i la sotmetia als seus principis. Una nit, però, l’Andreu insistí tant que no pogué dir-li que no i ella, tot i que  passiva, hi accedí. Li va fer l’amor d’una manera desesperada, com si cada moviment hagués de transcendir a l’eternitat. Els ulls d’ell  buscaven incessablement la boca de l’Ariadna. Després de trobar-la, els clavà pregonament en els d’ella. Quan va acabar, l’Ariadna, abans que ell pogués articular un mot li demanà que l’abracés sense soltar-la. No ho féu només per evitar l’alteració del silenci; ho féu perquè, llavors i en aquell moment, necessitava el contacte d’un ésser que se sentia viu, que li injectaria dosis d’humanitat.

*****

Havia tret la clau del contacte del cotxe i les mans li tremolaven. Feia una hora que havia d’haver entrat als estudis i la pantalla del mòbil, que amb prou feines subjectava la mà dreta, substituí el uatsap del company pel nom del seu cap que l’estava trucant. L’Ariadna apagà el mòbil en sec i provà de respirar. De sobte, quan ho aconseguí, els ulls se li ompliren de llàgrimes i la respiració es veié novament alterada pels sanglots, uns sanglots que cessaren quan sentí un colp a la panxa que venia de molt endins i que li xuclà, en aquell moment, tot el pensament. Feia vint setmanes que li ho havien dit. Aquell dia, a la consulta, es quedà glaçada i la cara d’incredulitat contrastava amb les faccions sobresortides i eufòriques de l’Andreu. Uns dies més tard, l’Ariadna Solé verbalitzà els sentiments que li produïa l’embaràs davant de sa mare i començà a sentir-se bé amb ella mateixa i amb la petita espurna de vida que hi havia al seu ventre. Estava il·lusionada amb la maternitat i els dies eren, fins i tot, rellevants. Però no volgué compartir aquella il·lusió i preferí encarregar-se ella sola dels preparatius. Si havia d’anar a classes d’orientació per al part la companyia de l’Andreu li sobrava, creava un ambient de distorsió en el cosmos que havia construït per a ella i el nen, i li ocultà que havia tornat a assistir a les classes.
Però no us atribuïu tots els mèrits...La segona oració del lema tornà a interrompre el pensament de l’Ariadna, que ja no sentia cap fiblada al ventre i jeia, encara en el cotxe, amb les dues mans subjectant la pelvis i amb l’esguard al melic. I si la culpa de la teua mort no la tenim només nosaltres, qui la té, Joan? És que tu has pogut decidir sobre la teua fi? Bé, potser sí que has pogut cavil·lar alguna cosa, però només l’anècdota que explicaran els titulars. I què n’has tret d’això? Creus que d’aquí dues setmanes algú se’n recordarà del teu suïcidi, algú haurà après del quan i del com de la teua mort? —L’Ariadna deixà anar les mans del ventre sigil·losament i les posà sobre el volant sense amollar la visat del ventre— O és que sóc jo, que mai he sabut veure la funcionalitat de les accions més enllà de la immediatesa i de la productivitat? Tens raó, Joan, potser aquest món del que jo formo part ignorarà la teua causa, però avui m’has ensenyat que el suïcidi val la pena... Que hi ha idees, no importa tant quines siguin, per les que val la pena morir... I has hagut de morir perquè pogués plantejar-me, encara que de manera remota, ja saps com sóc, de passiva, que la protesta té una utilitat... Potser utilitat en el sentit que jo l’entenc no és la paraula, tu la consideraves freda i mai sortia de la teua boca...En diries més aviat efecte pedagògic...Érem tan diferents... tu no toleraves la injustícia i jo alguns cops l’he fet objecte de treball... I el que ha perdut has sigut tu, el que s’entestava en combatre-la. Erets el més gran dels idealistes i no saps com m’atreia, això... Tot i que no t’ho arribés a confessar mai necessitava beure d’una font  tant sana i plena de vida com tu... I ara has perdut...Però jo no he guanyat, ni en acabar la carrera ni ara perquè mai he tingut una pròpia idea per materialitzar.... Ja saps que tenia un cert pànic a prendre decisions i els papers del contracte per al grup de mitjans comarcal eren la solució al problema, o almenys, el pal·liaven notablement... Mentre et jugaves el lloc de treball en aquell periòdic posant la cara a les manifestacions contra del transvasament de l’Ebre a Barcelona, jo explicava en el magazín que AGBAR havia endarrerit la posada en marxa de la desalinitzadora del Prat de Llobregat i que un recurs tan elemental com és l’aigua s’havia també mercantilitzat... Et creuràs que no m’alterava gens la deshumanització en què ens veiem tots immersos?...Encara recordo aquella tarda que em parlaves de Jean Paul Sartre i de la Libération...L’home no és, sinó que es fa, em deies... Aquest és el motiu pel qual ens vam allunyar...Tu et volies fer i a mi m’havien fet a mida. És el preu que vaig haver de pagar per no assumir les responsabilitats que comportava la meua llibertat...M’havien definit el llenguatge, els valors, les actituds, fins al punt que creia que m’havia convertit en una severa moralista... Però no era la meua moral, no... Era una moral imposada i la prova d’això tu la coneixies bé, ja saps que erets l’home que estimava i vaig estar a punt de ser-li infidel al Jordi, però sabia que fer sexe amb tu sobrepassava els límits d’aquesta moral imposada...¡Almenys aquella moral em permetia somniar-te i pensar més en les paraules que et diria l’endemà que no en satisfer el Jordi!... Sóc una mica sarcàstica, tat?...Ho reconec, però entén-me, amb quin mecanisme vols que reaccione una dona individualista i desenganyada davant de les misèries de la pròpia consciència?...La ironia és per aquells qui encara tenen alguna cosa a dir, per als qui pretenen fer canviar el pensament de la societat... Com podia aspirar jo a canviar el pensament d’altri si no en tenia un de propi? Havia fracassat abans de començar, Joan...De veritat creus que una dona que s’havia allunyat de l’home que estimava i havia deixat de formar-se en vint-i-cinc anys a canvi de 1400 euros al mes podia utilitzar la ironia?...Hi va haver potser un petit punt d’inflexió quan només portava dues setmanes treballant i em vaig adonar de la buidor de la meua existència...Però no et cregues que el meu voluntariat al Centre d’Alliberació de Periodistes m’havia d’ajudar a buscar el propi camí... Sé que en el fons ho feia per mi mateixa, per alimentar aquesta «severa» moral que establia que s’havia de ser solidari amb els altres... No, Joan, no ho feia per millorar el món del periodisme, ho feia perquè callés la meua consciència...Saps? No suportava que parlés, odiava la més mínima remor fins al punt que si feia mal a algú sense una intenció evident el pensament se m’enterbolia... El dia de la mort del pare vaig tardar tres hores en dir-li-ho a la mare perquè la consciència no em permetia transmetre dolor als altres...M’anava acovardint amb el temps i no sabia enfrontar-me a les discussions perquè havia perdut l’habilitat de dialogar... Sempre li donava la raó a l’Andreu, fins i tot quan no la tenia per tal d’evitar una conversa que podia tensar-se...Durant els mesos anteriors a la notícia de l’embaràs la comunicació entre nosaltres ha estat inexistent i avui per primer cop, Joan, em sento amb forces de responsabilitzar-me del meu fracàs de matrimoni i de totes les frustracions anteriors que havien afavorit que em casés amb ell...Potser ara que has mort et resultarà indignant, tot això, potser ara seràs  qui té motius per estar desenganyat i utilitzar el sarcasme...I no et creguis que amb això busco la teua redempció... Sé que tu vas ser qui va projectar més expectatives en el meu futur, de fet, fores l’únic que no em marcava límits... I vas ser qui més es defraudà, també... I ara me n’adono que tinc un motiu que pesa molt més que la meua vida per no conformar-me amb la redempció... Dins meu, Joan, noto que hi torna a haver una font sana i enèrgica que em recorda quan era al teu costat i em transporta als dies feliços, a aquells temps en què explotàvem els límits del cos i la  ment, en què ho absorbíem absolutament tot... D’aquí poc tornaré a tenir un motiu pel qual intentar fer-me com a dona, pel qual voler creure’m lliure...I ho faré gràcies a tu, Joan...Seré qui haguesses volgut que fos... Seré la dona que t’hauries merescut... El món no té solució, i això, tu bé que ho sabies... Jo amb el programa que dirigeixo també ho he comprovat de primera mà, però aquest mateix món, com bé has dit, no ha d’atribuir-se tots els mèrits de la teua mort, i fabricaré de nou la meua consciència a partir de l’esperança... I no serà una espera minsa i estèril, no, perquè no hi ha major crueltat en aquest món que el càstig d’un nen innocent...El meu fillet, que portarà el teu nom, no mereix créixer en l’ambient egoista i ferotge en què som ensinistrats amb el pretext de la civilitat...El meu Joanet no es pot responsabilitzar de les nostres misèries, ni resignar-se al desengany abans de caure...Ha de nàixer lliure!...Una mica més lliure que tu, que només has pogut triar la manera de morir...Ho faré per tu i per mi, Joan, però sobretot ho faré per ell i per la societat que pot deixar de ser definida i començar a fer-se...El primer cognom del nen serà una pura circumstància, talment com el segon, que el definirà de manera intranscendent... El nom, en canvi, simbolitzarà l’únic deure que com a home haurà de complir, un deure que li permetrà fer justícia amb la humanitat: el de despertar i no caure en el son de qui ha preparat per a ell i els de la seua generació un món injust i sense solució.

****


 L’Ariadna Solé finalment sortí del cotxe, entrà als estudis, i abans que el director de la cadena l’interrompés recordant-li el retard, el 14 d’abril de 2012, li demanà la carta d’acomiadament sense al·legar cap motiu. Creia que si amb la mort de Joan Estelrich en aquella casa no s’havia regirat cap consciència tampoc entendrien perquè marxava. L’Ariadna havia decidit despertar, però  l’Andreu, d’això, no en sabia res.

divendres, 17 de maig del 2013

Escena teatral


És la nit de Sant Joan, ja són gairebé les dues de la nit. Després d’un intens torn de treball, els cuiners i els cambrers ja han marxat per tal d’aprofitar el que queda de la nit més curta de l’any. L’Andreu, el cap dels cuiners, s’ha hagut de quedar a la cuina, acabant de polir els fogons. La Mar, que ja fa una estona que hauria d’haver plegat, està ordenant les estovalles. Són els únics que es troben al Restaurant Can Forcadell.
(De sobte, la Mar, que sap que l’Andreu encara està a la cuina, hi entra amb l’excusa d’agafar un got d’aigua.)

MAR: (Aparentant estar sorpresa) Ei, Andreu, no sabia que encara estaves aquí... Quina grata sorpresa!

ANDREU: Doncs mira... aquí acabant de rentar els fogons, Mar (sorprès, sense desviar la vista dels fogons), i tu, què fas aquí?

MAR: Res... estava acabant de preparar les taules per demà... Avui ha estat un dia intens, oi?

ANDREU: I tant! Avui aquests fogons han funcionat com mai. I a tu, et fa falta alguna cosa? No sortiràs una estona aquesta nit màgica?

MAR: (Apart) El que em falta ets tu... Si pogués passar aquesta nit al teu costat, ja saltaríem, ja, la foguera de Sant Joan... (A l’Andreu:) Doncs sí, voldria un gotet d’aigua ben fresca... Fa tanta calor!
(L’Andreu es dirigeix cap a la nevera per agafar l’aigua. Quan es gira per servir-la, s’adona que la Mar porta la camisa desbotonada.)

ANDREU: Té Mar, aquí tens (quan li dóna el got, ensopega i tota l’aigua fa cap al pit de la Mar). Ostres, perdona, Mar, perdona!

MAR: Ai, no passa res, així em refresques... Et fa res que em tregui la camisa? Em crema la pell...

ANDREU: (Nerviós, amb veu tremolosa) Fes, fes, tranquil·la, estem en família! (L’Andreu es gira d’esquena a ella i dissimuladament la va mirant.)

Just quan l’Andreu clava els ulls als pits de la Mar, se sent un cop violent que prové de la porta de la cuina. El senyor Amadeu, que estava al despatx passant comptes, interromp l’escena.

ANDREU: Iaio Amadeu, què hi fas, aquí? Hauries d’estar dormint! Tu has vist l’hora que és?

AMADEU: (Respon molest i enfadat) Deixa’t estar de romanços! A tu no t’ha d’importar què faci jo aquí, és el meu Restaurant i faré el que em doni la gana! El que pregunto jo és què redimonis fas tu aquí amb ella? 

MAR: (Sorpresa) No, mira, és que estàvem...

AMADEU: Calla, fulana! No cal que m’ho expliquis (amb un to sever), que ja ho veig!

ANDREU: (Parlant amb seguretat) No la insultis, que ella no té cap culpa... És que li ha caigut un got d’aigua al damunt.

AMADEU: (Amb to burleta) No et podries haver inventat res millor? Si n’ets, de ximple!... Igualet que ton pare!

ANDREU: (Encès d’ira) Sempre jutjant-me! I encara haurà de pagar el pastís qui menys n’ha menjat, eh, avi?! Sí, sí, no facis aquesta cara, ja saps de què parlo... Creus que estem junts? Que estàvem a punt de fotre un clau? Doncs sí, mira, tot anava encaminat, i ho has hagut d’interrompre!

MAR: I què més vol interrompre, senyor Amadeu? Digui, perquè sembla que no només vol interrompre aquest moment, no? I si això anés a més, què passaria?

AMADEU: El meu nét està casat, i no volem escàndols de braguetes corrent pel meu Restaurant! 

MAR: Segur que és això perquè pateix, senyor Amadeu? Si sempre ha odiat la dona del seu nét... no em vingui amb punyetes de les seves! Parlem clar... que potser tem que el seu nét i jo fem que el restaurant sigui el millor de la comarca? Sense la Mercè, que al cel sigui, no hagués anat enlloc, vostè... com li agradava aparentar!

AMADEU: Ara també t’odio a tu! (Ignora la presència de la Mar i es dirigeix directament a l’Andreu:) Mira, Andreu, doncs ara parlarem clar! No m’agrada per a tu. De veritat penses que t’estima? Creus que una dona com ella, ambiciosa i distingida es fixaria en un trist pelapatates que es conforma a menjar, beure i dormir bé, i ans així, si una nit dorm bé, li’n valen sis d’insomni? T’ho dic pel teu bé perquè encara que no t’ho creguis, ton iaio t’estima... I com que mai has sabut decidir per tu mateix, t’ho posaré fàcil. Espero que entenguis a la primera com van els tirs. Sé que no podràs viure amb aquest remordiment i li explicaràs tot a la teva dona. Però hauràs de menjar-te l’amargor de la consciència, perquè, si la deixes, et quedes sense la Mar, que l’acomiadaré, i també sense el restaurant... saps que hi ha un rus què el vol comprar?... Ho veus, fill, com et vull el bé... si fins i tot et deixo que li facis visites nocturnes quan no tinguis prou amb el teu bombonet...

ANDREU: Què? Vols que l’acomiadi? I què passaria si no l’acomiadés i li expliqués tot al meu bombonet? Eh! Saps què faria el rus del restaurant?

AMADEU: Doncs sí, se’l vendria, especularia, però abans prefereixo això que no que el porti aquesta mala pècora que ha vingut de fora i de casa ens traurà!

MAR: (Amb els nervis a la gola) Andreu... no seràs capaç, oi? Pensa en nosaltres, faríem tan bon negoci... Ton iaio estaria al cel i s’engelosiria en veure els nostres èxits. Ell sempre t’ha tractat com una titella, fins i tot quan mori respondràs als seus afanys...

AMADEU: I tant que respondrà! Saps? Tants anys que portes treballant per a mi i encara no has après que jo sóc la mà que mou tots els fils? (Dirigint-se a l’Andreu)Fillet, encara que no ho vulguis, encara que et creguis lliure, dus estampat a la pell el gen Forcadell. Saps, la teva vida es formarà a base de mentides i hauràs de callar, hauràs de callar molt bé. Perquè això és ser un Forcadell: portar una vida mísera i intentar aparentar ser un triomfador. Jo he complert les dues premisses. No sé si tu faràs el mateix. Que tingues sort, reiet.

(El senyor Amadeu, cansat, se’n va. L'Andreu es queda una estona pensant i també marxa. La Mar, lentament, agafa la camisa que ja s’ha assecat i se la posa.) 

diumenge, 12 de maig del 2013

Monòleg d'Amadeu Forcadell


Restaurant situat a uns cinquanta metres del varador del port pesquer d’una petita ciutat costanera. A la seua esquerra queda el club nàutic. En primer terme, es veu ell, qui, assegut a la taula sis, la seua preferida, queda abstret observant la foto que té a les mans on surt amb Jordi Pujol el dia que va venir a dinar a Can Forcadell. Després d’uns minuts, un mal auguri vessa les seues idees. Amb els ulls excitats, mira d’una manera estranya tots els racons del menjador des de la mateixa taula sis, la ovalada, la seua preferida. Per fi l’aire se li fa net i retorna a la fotografia, que li calma la vista.

SENYOR AMADEU amb un to nostàlgic: ell també s’ha fet gran, però ha aconseguit fer créixer el país amb la seua mà dura i sempre tirant pel dret. Jo...no sé si haurà valgut la pena tant d’esforç. He arribat on volia arribar, sí, però no com ho havia calculat. (Fregant lleugerament la foto al seu pit i amb una veu més aviat càndida) Bé...ho reconec, vam arribar-hi junts. Tu aquell dia, com tants altres dies, no vas ser a temps de sortir a la foto. Com feinejaves per la cuina, Mercè! (Deixa la foto damunt la taula amb les mans tremoloses). Pots estar tranquil·la, que la Mar treballa la mar de bé. (Amb un trist somriure per sota del nas.) Ja ho sé, és dels fàcils, però ja saps que sempre m’ha agradat disfressar la nostàlgia amb gotes d’humor, encara que siguin insípides...intranscendents.... com la vida que portàvem i que, ara, aquests néts malparits volen dur-la al no res, al lloc més profund de l’oblit. (Canvia de posició, s’arrambla al màxim a la taula i juga amb l’anell del dit petit). T’asseguro, encara que no t’ho hagis cregut mai, que els assumptes amb l’Èlia també n’eren, d’intranscendents... Però ja saps que tots els hòmens tenim les nostres misèries i necessitem creure-us santes, Mercè, perquè ens redimiu. (Amaga la foto a la butxaca de l’americana. Clava la vista a la vidriera).

La necessitat de beure del senyor Amadeu és de gran urgència. Hi ha una pausa. Tot i que les cames comencen a fastiguejar-li el caminar, s’aproxima àgilment al moble bar. Es serveix una copa de Cardhú sense gel. La primera gota l’assaboreix quan torna a estar assegut a la taula sis, la ovalada, la seua preferida. No amolla la mà de la copa. Tampoc la vista. 



SENYOR AMADEU com si estès confessant-se: Un únic fill. Mai vas saber veure que aquesta era la mesura justa i adequada. Tot havia de començar i acabar amb l’hereu, i ningú més. El nostre únic fill estimava per damunt de totes les coses el negoci. Jo de vegades l’infravalorara, però no em sento malament per això, ans al contrari, ho feia a consciència perquè podés demostrar al pare que tant admirava com podia portar de bé el restaurant.... Però mai seria com jo. Per les seues venes encara corre un vi massa afruitat que anul·la el cos i la consistència, un vi que mai hagués servit als clients més triomfadors i poderosos.  Aquells clients el repel·lien, deia que eren hipòcrites i abominables... Que ximple que era redéu! (Beu tres glops seguits de Whisky i deixa la copa fora del seu domini) Mai va entendre com funcionava el país. I va i porta tres fills...Hagué de parir aquella pècora a qui el paper de gata maula li escau millor que a ningú. No se m’assembla el fill, no... Ni se li va passar pel cap que el que més li convenia per al futur del negoci era tenir-ne un i prou. De mi només ha après allò que es convertirà en pols: l’ofici i els costums. Però no ha heretat aquesta categoria que honora el nostre llinatge. No... no és un Forcadell ... Només ha après quatre anècdotes... Només ha sabut parir dos néts que no estimen el negoci i un altre que mai el portarà com jo vull... Si fins i tot la dona se’l menja! Quin poc home! (S’aixeca per fi de la taula i es dirigeix cap a la vidriera, des d’on mira al cel, que aquell dia és terriblement blau) Que facin el que vulguin, ni els importa el que jo penso ni m’importa el que faran quan jo mori. Sents, Mercè, aquests desgraciats no arribaran mai a ser com nosaltres. (Amb un to enèrgic i decidit, després d’uns segons de silenci) Vull acabar el llinatge, vull ser l’últim dels Forcadell, m’ho vull emportar tot: l’orgull i el punt d’honor. M’ho emportaré i tornarem a viure junts, potser de la manera que ens mereixem. Els diners, llavors, poc m’importaran i si volen profanar el nom de Can Forcadell ningú m’apuntarà amb el dit... ans al contrari, reconeixeran que jo sempre havia estat millor que ells, que jo sóc el més gran dels Forcadell.

 






diumenge, 21 d’abril del 2013

Haikús


Brillen els ulls
de llum incandescent
brota l'amor.


La porta és closa
s'ha acomiadat de tu
la solitud




diumenge, 14 d’abril del 2013

Afers acadèmics






                                                Caminant pel passadís
                                             tots fèiem cap a l’abís
                                             —el treball en sí està bé—
                                             i recobràvem  l’al·lè


     ... La famosa trobairitz   ... .. ......................................                    
     ens parlà del trobar ric,........................................
                                              també d’algun altre aspecte
                                              amb gran falta de respecte





                                               Amb els apunts a les cames
                                            tots ho vam emprendre amb ganes
                                            férem la classe al carrer
                                            per lluitar contra el poder.




                                               Era el dia del judici
                                            per tots els del nostre ofici
                                            crèiem que seria el final
                                            de la vida estival.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Redempcions


La trompeta i el tambor
proclamen la santa nit  
i treuen de la foscor
la figura del sant Crist

les augustes portalades
s’obren davant dels seus ulls,
quasi totes les anyades
obeeixen el difunt

tot igual com l’any passat
—murmura el crucificat—
si hi ha alguna novetat
encara no l’he fitat.

Hi ha, però, una dona
que, estranya i consirosa,
veient el màrtir s’adona
que el bon Déu a tots perdona;

el senyor que errant espera
la llàgrima del sant Crist
no li basta una pedrera
de pecats ara en oblit

el dia aquell no recorda
que el seu fill va atropellar
i trencà la blanca corda
dels somnis per començar

però el cant de la saeta
acreix el mal de la mare
que sap que Déu només veta
qui en el càstig no ha de jaure.

dimarts, 12 de març del 2013

Virulència del fort, divisió dels malaurats


La senyoreta havia repartit els folis. El dibuix que sortís triat optaria a guanyar un premi.  Els colors del papagai que pintà la Georgina sobresortiren entre les limitades tonalitats primàries de la resta de dibuixos. En l’estoig de la Laia, el dia de la prova, només hi havia tres retoladors i els altres nens si en tenien quatre, gràcies.
L’endemà la Georgina s’adonà que hi havia una pintada al seu pupitre: hi posava lladre. Tot i que va ser ella qui havia ideat la furta, ho havia maniobrat el seu amic titella. La senyoreta es va enfadar molt i va amenaçar els alumnes de fer-los repetir curs a menys que algú es manifestés com a culpable. No va faltar temps perquè tots els dits senyalessin la Laia mentre la Georgina, ignorada la seua malvolença, uns dies després dedicà el premi obtingut a tots els seus companys, fent una especial menció a la Laia. 

divendres, 1 de març del 2013

Regeneració. Narrador protagonista, focalització interna


Feia vuit anys que festejava amb l’Andrés. Ma mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida.  A mi em feia certa gràcia sentir aquestes paraules de la seua boca, però no me les acabava de creure si no hi posava una mica de fe. Durant aquell temps estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i col·laborava en  activitats de servei social. Notava que cada vegada dedicava menys temps a cultivar la relació amb l’Andrés, però ja ens anava bé, o almenys, això creia jo. La setmana següent havia d’anar a Viena amb ell a veure les pintures de Rubens, però a última hora un company de classe em va dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia alguna cosa més important que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.
—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, semblava que les  faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.
—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.
—Necessita el seu bon judici?
—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si l’estimo com l’hauria d’estimar.
—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.
Una sensació d’inquietud m’abrandà. Sentia que el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que agafar aire se’m feia feixuc i, com més m’aproximava a casa, més se’m tancaven les parets de l’esòfag. Un cop dins, em vaig omplir de coratge i li vaig confessar que no l’estimava. Després li vaig demanar perdó. Les llàgrimes de l’un i de l’altre es confongueren en una dolça abraçada. Quan ens soltàrem, ell es dirigí al balcó i jo, asseguda al sofà encara sorpresa del pas de havia fet, pensava en tot aquell temps que li havia fet perdre, en tot aquell amor que no vaig saber correspondre i, sobretot, en com no me n’havia volgut adonar fins que un desconegut, a través de la interpretació de l’art, em féu reaccionar.

Regeneració. Narrador objectiu, focalització externa


La mare de la Patrícia al·ludia l’Andrés davant de les veïnes com el xicot de sa filla de tota la vida quan els hi explicava que duien vuit anys festejant. La Patrícia estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i dedicava la majoria de temps lliure a col·laborar en activitats de servei social.
Des de feia uns quants mesos, l’Andrés tenia dos bitllets d’avió comprats per anar a Viena amb ella. Tanmateix, dos dies abans del viatge, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta,  un company de classe la trucà.
-Ei Jordi!...Dius que hi ha una exposició aquesta setmana?....Dons potser sí que paga la pena visitar-la....Decidit: hi aniré!
Abans que la Patrícia tingués temps de penjar el telèfon, l’Andrés, que estava assegut a la banda oposada del llit, apagà bruscament el llum de l’habitació. Ella romangué dreta, amb el telèfon a l’orella i presa per la foscor. El llum, aquella nit, no es tornaria a encendre, ni tampoc hi hauria un intercanvi de paraules entre els qui portaven vuit anys de festeig.
L’endemà la Patrícia es dirigí amb els seus companys de classe a l’exposició de la sala de ball de la Casa Castellarnau. La jove i bella noia restà uns minuts palplantada davant del sostre de la sala on hi havia representada la deessa Atena amb tres amorets al costat.  Amb l’esguard fixat al sostre, les faccions de la cara s’alleugerien, els muscles es relaxaren i els dits que subjectaven una bossa, en esdevenir inerts, deixaren anar al terra la peça de cuir on hi guardava les pertinences més importants. Semblava una peregrina que havia arribat a l’indret de l’encontre. Feia estona que els companys, sense que ella se n’adonés, havien marxat d’aquella sala de la casa. Un home d’uns cinquanta anys, de sobte, en veure-la, se li atansà i li dirigí unes paraules.
—Què hi busques, en ella? 
—Qui és vostè?
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
—No s’equivoca vostè.
—Necessita el seu bon judici?
—No sé que m’aconsellaria.
—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.
En arribar a casa, la Patrícia mostrava signes evidents d’inquietud; el seu caminar era descompassat i el moviment inestable dels pits i del coll advertia la dificultat de respirar degudament. Al menjador topà amb l’Andrés, a qui confessà, quan semblava que els pulmons podien assimilar l’aire de millor manera, que no l’estimava com l’hauria d’estimar. Després pronuncià la paraula màgica: perdona’m!. Ella es quedà asseguda al sofà amb els ulls clavats al terra, ell es dirigí al balcó a fumar mentre mirava el cel.

Regeneració. Narrador omniscient, focalització zero


Feia vuit anys que la Patrícia anava amb l’Andrés. La seua mare davant de les veïnes l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que havia de prescindir d’ell. Tot i que fins al moment no s’ho havia qüestionat seriosament, almenys el seu inconscient sabia que podia viure sense ell. L’Andrés, però, es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el pintor preferit de la Patrícia. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art. Li agradarà! De ben segur que en tornar del viatge en sortirem els dos reforçats. Dos dies abans, quan ja tenien alguns accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informà que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la sala de ball de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  
 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.
—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.
—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.
—Necessita el seu bon judici?
—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.
—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.
La Patrícia caminava cap a casa inquieta. Havia pres el determini. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop a la llar, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. Al cap d’una estona, l’Andrés sortí al balcó a fumar i quan les idees li tornaren a l’enteniment després del daltabaix emocional que havia sofert tot i el mal auguri que pressentia des de feia temps, pensà que grans esforços havien estat en va. Quant boig no m’he tornat!? Però no me’n penedeixo pas, al cap i a la fi és la meua forma de ser i espero no trair-me mai.

divendres, 22 de febrer del 2013

Regeneració. Orde lineal



Feia vuit anys que la Patrícia anava amb el xicot. La seua mare, davant de les veïnes, l’al·ludia com el xiquet de tota la vida. Ella, altruista de mena, estudiava un postgrau relacionat amb la història de l’art i la seua projecció cap a l’exterior, materialitzada en activitats de servei social, envaïa el temps per projectar-se sobre sí mateixa, de manera que l’Andrés, el xiquet de tota la vida, ocupava una posició perifèrica en el puzle de la seua existència. Hagueren de desenvolupar-se dos successos perquè la Patrícia finalment s’adonés que podia prescindir d’ell, que necessitava estar sola. L’Andrés es desvivia per satisfer-la i feia mesos que havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començar a estudiar art. Dos dies abans del viatge, quan ja tenien els primers accessoris col·locats a la maleta, un company de classe la informava que justament aquella setmana hi havia un exposició sobre les pintures de la Casa Castellernau i que pagava la pena anar-hi. L’Andrés aquella nit se sentí pres per la impotència però com en altres cops una sorda resignació el cridava a la perseverança encara que sabia que la situació, més tard o més d’hora, desembocaria al fracàs.  
 El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.
—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. De sobte, sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.
—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
—No s’equivoca vostè. Diuen que ella és la deessa de la intel·ligència i del bon judici, però, ja la veu en aquest sostre, sembla tan humana i tan dona, que inspira confiança.
—Necessita el seu bon judici?
—No sé que m’aconsellaria. He vist molts dubtes reflectits en ella i no se si  l’estimo com l’hauria d’estimar.
—No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. Ella estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar.
La Patrícia caminava cap a casa inquieta. El cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminava sigil·losament pel passadís fins al menjador. Li confessà que no l’estimava com ho havia de fer i tot seguit li demanà perdó. Ell no restà sorprès, ja s’ho esperava. S’abraçaren dolçament durant uns minuts fins que el mòbil de la Patrícia sonà. Sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament.
L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar.


Regeneració. Des del final


Estàvem asseguts l’un al costat de l’altre. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per quatre parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Jo només podia recordar els millors moments que havia passat al seu costat, ell es resignava a acceptar-ho. Sabia que no podíem continuar i que la meua vida acabava de començar just en aquell moment. Havíem passat vuit anys junts, i la nit anterior, abans que sonés el maleït telèfon que em duia la nova, estava decidida a mirar-lo per primer cop als ulls i dir-li allò que feia temps que li hauria d’haver dit. Pocs minuts abans de saber la mort del pare, en arribar a casa, ens vam abraçar amb els ulls plorosos i si no hagués sigut per aquella maleïda trucada potser haguéssim fet l’amor per última vegada.
 Sempre he tingut vocació de projectar-me a la societat. De fet, el meu millor amic em defineix com l’altruisme portat a l’extrem. No sé si és ben bé cert, simplement considerava banals els problemes que m’explicaven els meus amics en comparació amb la dissort d’aquelles criatures innocents que dia rere dia eren les víctimes de la guerra i la misèria humana. Existeix una cosa més cruel que la mort d’un nen? Era incapaç de comprendre, doncs, la frustració de l’Andrés per no poder comprar-se el cotxe dels seus somnis després de la important retallada del seu sou. Era incapaç de comprendre, també, moltes altres coses que per a ell tenien una importància més rellevant que un vehicle de quatre rodes.
Abans de rebre la maleïda trucada, com un àngel caigut del cel, aparegué algú que em donà l’espenta definitiva per a prendre el determini. Aquella setmana havia d’anar a Viena amb l’Andrés però a última hora uns companys de classe em van dir que feien una exposició de pintura sobre el sostre de la sala de ball de la Casa Castellarnau i vaig preferir quedar-m’hi, amb totes les conseqüències que això comportà. Un altre cop hi havia una cosa més important  que ell. Tanmateix, el caos representat en les pintures d’aquella casa centenària m’abstreia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets.
—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven els últims deu anys. Un calfred em pujà de sobte per la columna vertebral. La seua cara em resultava coneguda però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.
—Qui és vostè? —Li vaig preguntar un xic incrèdula.
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
—Potser té raó...
No sé ben bé com d’unes paraules vàrem passar a unes altres, però aquell desconegut em va fer veure allò que estava obviant des de feia temps: no l’estimava i havia d’aprendre a estar sola. La veu fràgil i trencada de la meua mare encara ressona ara en el meu pensament, que ha tornat a prioritzar, fins i tot en la fi de la història, una altra cosa abans que l’Andrés.

Regeneració. In media res


La Patrícia portava dues hores passejant. Estava un xic excitada per la transcendència que adquiririen els pròxims instants. A mesura que s’anava aproximant a casa, la inquietud s’apoderava d’ella i el cor bombejava la sang amb tanta brutalitat que se li feia feixuc agafar aire. Un cop dins de casa, caminà sigil·losament pel passadís fins al menjador. L’Andrés estava recolzat a la barana del balcó, amb un ros als dits i els ulls clavats al terra. S’havia fet de nit mentre recordava totes aquelles promeses que mai es complirien. La ferida pel refús del viatge a Viena, encara no havia cicatritzat.
—Ho sento. —Digué ella.
—Tard o d’hora havia de succeir. Tu no ho volies assumir, jo ja feia temps que ho veia venir.
Les llàgrimes d’ambdós es confonien en una dolça abraçada. Aquella indolent història només podia tenir un final civilitzat.
La sala de ball de la Casa Castellarnau fou l’escenari de l’encontre amb la deessa Atena, amb l’home desconegut i amb ella mateixa. La Patrícia havia preferit visitar una exposició sobre les pintures del sostre d’aquella sala que feien aquella setmana i deixar, d’aquesta manera, el viatge a Viena per una altra ocasió. Mai va arribar a ser prou conscient de com l’Andrés es desvivia per satisfer-la. Feia mesos que ell havia comprat dos bitllets per anar a Viena a veure aquelles dones voluptuoses i plenes de gràcia sorgides del pinzell de Rubens, el seu pintor preferit. Ell, tot i no estar fascinat pel món de la pintura hi posava un interès admirable d’ençà que ella començà a estudiar art.
El caos representat en les pintures d’aquella casa centenària abstreia la Patrícia de la mala consciència per haver bandejat el viatge. La majoria de divinitats apareixien de manera espontània i, aigua, terra, aire i foc donaven un aspecte mortal a la deessa Atena, que estava acompanyada per tres amorets. Una veu seca i punyent ressonà de sobte en el seu timpà.
—Què hi busques, en ella? —Era la veu d’un home que tot i haver passat bastants primaveres, les seues faccions dissimulaven bé els últims deu anys. La Patrícia sentí un calfred que li pujava per la columna vertebral. Li resultava coneguda aquella fisonomia però estava segura, al mateix temps, que no l’havia vist mai abans.
—Qui és vostè? —Li va preguntar un xic incrèdula.
—Perdoni que no m’hagi presentat abans. Em dic Víctor, sóc professor de belles arts i estic fent un estudi sobre el patrimoni cultural de la ciutat. No havia vist mai una persona tant abocada a una imatge, com si busqués alguna cosa en ella, qui sap si algun consell.
La Patrícia li respongué, ja més calmada, que anava encertat i la comunicació entre aquells dos intel·lectes anà fluint.
Arribada la nit, després d’aquell final civilitzat amb l’Andrés, sa mare, amb la veu trencada, li comunicava que havia mort el pare sobtadament. L’endemà, la Patrícia i l’Andrés seien l’un al costat de l’altre en el mateix banc, amb les mans entrellaçades. Davant del banc reposava el pare amb els peus al davant i cobert per parets que mai més el deixarien sortir. Una vegada el pare fou setiat al sepulcre, els xiprers contemplaren amb una indiferència absoluta aquell adéu. Ella sabia que, justament en aquell moment, la seua vida acabava de començar. Li ho havia assegurat, la tarda anterior, aquell home que ja no era tan desconegut. Mentre la Patrícia buscava, en la deessa Atena pintada al sostre d’aquella sala de ball, la resposta al seu dubte, aquell home li donà la clau.
— No busquis cap indicació. Atena ja ha acabat amb la seua missió. T’ha obert els ulls. L’art té la funció de persuadir i despertar les ànimes, però el decurs de la vida l’ha de determinar la teua voluntat. La deessa estirà perpètuament en aquesta sala, ets tu qui ha d’actuar. I recorda, en el moment en què dubtes si l’estimes o no, és que no l’estimes com es mereix ser estimat.
Calia començar de nou.

   

  

diumenge, 17 de febrer del 2013

L'escriptor davant el públic


S 
S’obre el teló. Apareix, en una de les sales de la Casa Castellarnau, un home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb una manera de caminar més aviat apagesada. La nineta dels ulls va resseguint l’avantsala abans de prendre el seient, com el pensador que medita en cadascuna de les accions, en un intent de copsar la realitat en la seua totalitat. No és un bon moment per a l’edició del teatre, i ell n’és ben conscient. La creació literària es veu limitada per les exigències d’un guió de televisió i moltes obres només són escrites a fi d’ésser escenificades. La seua dèria, però, és el teatre en essència pura. Ens ho expliquen les seues faccions encasellades que resten al voltant d’uns ulls blaus amb una expressió lleugerament eclipsada per les ulleres que llisquen al bell mig del nas xato no exempt d’una presència pilosa que habita en un dels orificis. Com si es tractés del propi Oller que ell recreà  davant d’un boc de cervesa, el musell superior, sempre en consonància amb l’efusió de la mirada, ens aproxima al món del teatre tot teoritzant sobre els condicionants i el llenguatge propis del gènere. Les pronunciades arrugues del front s’articulen en forma de plecs a mesura que el cap assenteix amb certa vehemència la pronúncia d’ un gran judici:«Sabent escriure no n’hi ha prou.» L’escena s’intensifica. Ha confessat generosament a qui l’escolta una gran veritat que pot servir, qui sap si a aquests nous «guionistes», per redreçar l’status quo del panorama teatral. Membre del grup d’escriptors tarragonins La gent del llamp, és gestor cultural a la Casa Castellarnau de Tarragona i ha guanyat un premi Sagarra per una traducció de Samuel Beckett i un premí crítica Serra d’Or.
 Un cop finida la intervenció, reprèn la posició de partida amb les mans entrellaçades que reposen a sobre la taula, i la vista, continua clavada en aquesta unió entre falanges un xic movedisses, sense anells ni altres divises de compromís. Retorna a la intervenció. Aquest cop, les mans se separen suaument i, dirigides per l’èmfasi dels mots que articula, aquestes ballen una bella dansa en sintonia amb la sintaxi  i encara més emparentades amb la semàntica de l’oració. L’obra de teatre és en la seua ment. La visió de la realitat, la manera de percebre allò succeït, és, per al seu enteniment, tridimensional i l’acció que posteriorment recrearà, com a bon dramaturg, se la imagina de forma simultània. La capacitat d’administrar mentalment la realitat des d’una perspectiva tan singular s’exterioritza amb un posat reflexiu i un xic reservat que ens fa percebre l’enorme espiritualitat i imaginació del personatge.
L’aparença informal, representada amb un jersei d’un color fosc per sobre d’una camisa amb unes estilitzades ratlles, a la vegada resulta elegant  i esdevé incapaç d’amagar la distinció de la seua figura i molt menys de dissimular l’excel·lia de l’ànima. El signes del temps han calat en la degradació de color dels cabells, que, tot i que encara es conserven, s’abranden d’una maduresa expressada amb el blanc de les puntes i la tonalitat grisosa de les arrels. Tot i això, el cuir cabellut, ajudat per les subtils arrugues d’expressió situades al sud de les parpelles, confessa una bellesa que, si bé ja no es manifesta de forma rotunda, sí que reté encara alguns vestigis.    
En la figura de l’home d’uns cinquanta anys, no massa alt i amb un caminar apagesat, l’expressió severa i els gestos solemnes no permeten entrar l’humor en escena. Tot esdevé, en Joan Cavallé, seriós i rellevant. Els assumptes de què teoritza són tractats amb una gran consideració i respecte. D’aquesta manera, seguint la constant del seu tarannà reflexiu, es qüestiona en un article el paper del periodista que opina en els mitjans de comunicació. La humilitat, hereva inqüestionable de la reflexió, és una de les seues millors virtuts. «Potser és una manifestació de vanitat pensar que la teva opinió val la pena» deia en un article publicat a l’Avui. Escriptor de novel·les, traductor, dramaturg i gestor cultural, viu i treballa per la cultura.  Si bé l’actitud davant el públic no és gaire entusiasta, si que ens vol manifestar, abans que s’abaixi el teló, el seu amor més sincer i desinteressat vers el teatre i la literatura.